eixeu-me plorar." De manera emocionant, aquesta melodia va sonar -al tanatori de Terrassa- el dia del seu comiat. Avui fa deu anys que en Sebastià Homs i Padrisa (exalcalde de Viladecavalls) decidí "plegar de viure". A hores d’ara, em segueixo preguntant: "Biss wann?". Fins quan el silenci de la cúpula de l’antiga CiU? Des que es produí aquest succés luctuós mai no he parat d’exigir, inútilment, claredat, humilitat i coratge.
Les ferides no han cicatritzat. El drenatge segueix supurant. Per tant, l’entossudiment de certa classe política per arxivar el cas té ribets de complicitat. Encara diré més: passa de taca d’oli. No hi ha dret! És arribat el moment d’exigir responsabilitats (o explicacions) a qui correspon. Hauré d’ésser jo, finalment, qui posi nom i cognoms als seus propis companys de partit que el van posar injustament contra les cordes? Àdhuc fins a l’extrem de fer-li perdre els estreps?
El mateix dia de la seva desaparició havia rebut una citació de la fiscalia. Se l’acusava d’alguna irregularitat. Alhora, també havia estat convocat a una reunió de CiU en què tot indica que se l’apartaria del càrrec. Per què seguir adduint que aquella trobada tenia caire ordinari? Què explica, després de tot, que no es reprengués la investigació judicial? Qui/com ho va decidir?
Una persona de 53 anys farcida de vitalitat i espiritualitat indestructibles mai no optaria per un viarany de fugida. Un enamorat de la muntanya com en Sebastià sempre es quedaria embadalit al mirador del Gresolet, gaudint de les vistes del Pedraforca. Res no l’hauria dut a llençar-se al buit per apaivagar cap mena de frustració.
Els tres dies de dol que va fixar el Consistori aquell moment no van ésser altra cosa que una tapadora ridícula per amagar altres nyaps. Malgrat que hi hagi qui em vulgui acusar d’agitador i oportunista, tinc el convenciment ple que dic allò que el cor em demana. Encara que tan sols sigui per redundar en major dosi de pau per a la seva família.
Si parlo, com deia en Borges, és perquè crec que milloro el silenci.
No vull ni puc callar ni afluixar en tant i quant segueixi la hipocresia.
