NA salutació ben cordial des de Santo Domingo de la Calzada a tota la família diocesana. Sóc aquí entre els dies 12 i 15 de juliol en peregrinació amb els mestres i professors de les nostres escoles diocesanes i parroquials. Hem vingut a recórrer una part del Camí de Santiago en aquest lloc en què el 25 d’abril d’enguany s’acompliren mil anys del naixement de Sant Domènec de la Calçada, l’aportació del qual resultarà fonamental en el desenvolupament del Camí de Santiago, sobretot en el servei als pelegrins.
Va néixer a Viloria de Rioja, província de Burgos, l’any 1019. Decidí consagrar la seva vida a Déu des de molt jove. L’any 1040 va conèixer Gregori, bisbe d’Òstia, que havia arribat a la Península com a llegat del papa Benet IX. El jove Domènec s’uneix a la missió de Gregori i l’acompanya durant quatre anys com a ajudant i deixeble. Quan el bisbe mor a Logroño el maig de 1044, Domènec fixa la residència en un bosc de la vora del riu Oja, que aleshores era una zona despoblada, i es comença a centrar en la seva vocació definitiva compaginant la fe i l’entrega a Déu amb el servei als seus semblants, treballant per ajudar a solucionar els problemes que descobreix al seu voltant.
Allà coneix les adversitats dels pelegrins que es perdien a la Ruta Jacobea del nord i que havien de travessar camins en males condicions, plens de perills i de bandolers i sense cap assistència hospitalària; també és testimoni de les condicions perilloses que el riu ocasiona en les èpoques de crescuda de les aigües. Tot això el portarà a construir un camí nou que amb el temps esdevindria la ruta principal. Va talar boscos, remogué terres i començà la construcció d’una calçada de pedra que va significar una desviació del camí tradicional, però que esdevingué, a partir d’aleshores, una nova ruta. També construeix un pont sobre el riu que s’havia de travessar obligatòriament, i per últim un pou, un hospital i un temple on oferir assistència material i espiritual als pelegrins. D’aquí ve que vagi ser declarat patró dels enginyers de camins, canals i ports i a la vegada dels enginyers d’obres públiques.
Els pelegrins varen difondre la seva fama de santedat a Espanya i als diferents països d’Europa. Els motius per a aquesta consideració es fonamenten sobretot en la seva entrega generosa i constant al llarg de la seva vida: ajudar els necessitats, facilitar el camí, auxiliar els romeus, socórrer, donar de menjar i de beure, escoltar, perdonar, compartir, en una paraula, posar en pràctica les obres de misericòrdia. Mor l’any 1109 i és enterrat a la vora el camí, en el poble que ell va crear amb la seva presència i que va acabar rebent el seu nom: Santo Domingo de la Calzada. Molt aviat va començar a ser invocat com a alliberador de captius.
Avui recordem el seu exemple tan lluminós, un veritable exemple de caritat i solidaritat amb el proïsme. A la vegada recordem que l’acolliment dels pelegrins és un tret distintiu en l’experiència del camí a l’època medieval. Hi contribuí la fundació d’hospitals per a l’atenció del gran nombre de pelegrins que es dirigien a Santiago. En la mentalitat medieval el pelegrí és considerat un enviat del Cel, i cal tractar-lo com si fos el mateix Jesucrist. És per això que era freqüent en les imatges del Crist ressuscitat amb els deixebles d’Emaús que es representés el Salvador com a pelegrí, amb els distintius propis de la peregrinació jacobea, amb el sarró i la petxina de vieira.
Avui recordem l’exemple lluminós de caritat i solidaritat de Sant Domènec de la Calçada
