La setmana què fa 20 anys dels fets que van portar Ca n’Anglada als titulars per un brot racista d’arrel absurda, el barri viu al marge d’aquell incident, intentant treure’s de sobre l’estigma i oblidar els fets.
Dues dècades després, la realitat de Ca n’Anglada no és gaire diferent de l’estiu de 1999. Un barri popular, multicultural, un referent de la gastronomia i un laboratori de projectes socials. En paral·lel, el “barrio rojo”, com se’l coneixia els anys de la lluita antifranquista, manté la dualitat social i urbanística dels anys 90, amb una elevada concentració de població d’origen magrebina al tram nord (85%).
Les estadístiques dibuixen amb claredat què hi ha passat al barri els darrers anys i quina és la realitat socialògica de la Ca n’Anglada d’avui.
El sector ha guanyat població respecte a 1999, concretament 4 mil habitants, però a diferència de Terrassa, que ha crescut de manera constant les darreres dues dècades, el barri ha perdut residents des de la crisi de 2009.
Per lloc d’origen, a Ca n’Anglada l’únic col·lectiu que creix és el dels nascuts a l’estranger, que eren un 5% de la població el 1999 i avui són un de cada tres habitants (34,2 %).
Amb una població autòctona envellida, el col·lectiu dels nascuts a Terrassa i a la reste d’Espanya recula, tot i que els autòctons continuen sent més de la meitat del veïnat: un 65,8%. La dada al tram nord del barri és diferent. El percentatge d’estranjers superava fa dos anys el 85%.
Per edats, Ca n’Anglada continua sent un barri envellit (71,8%), tot i que viu un lent però clar procés de rejoveniment. Els menors de 15 anys són ja el 21 per cent de la població i l’únic col·lectiu que ha crescut des de 1999. El bloc demogràfic dels residents en edat laboral, la franja entre els 15 i els 64 anys, ha baixat lleument, com els pensionistes de 65 anys o més. Actualment són el 15 per cent de la població.
Un cop dur
Des de la presidència del districte, la regidora Lluïsa Melgares creu que en aquest moment de balanç “la bona notícia és què amb més persones d’origen estranger al barri, aquells fets no s’han tornat a repetir”. El 1999 “uns incidents puntuals es van magnificar. Va ser un cop dur per al barri i a partir d’aquell moment es van prendre mesures. No han tornat a passar per què s’han fet coses”, insisteix Melgares.
El dispositiu d’atenció a persones estrangeres, els serveis de mediació comunitària -dues mil intervencions en comunitats des de 2013- o el programa de persones facilitadores de la convivència han intentat millorar el clima a les escales de veïns i al carrer. Amb una població estrenjera d’origen majoritàriament rural, com al procés migratori dels anys 60, el repte ha estat introduir noves pautes de comportament, fomentar el contacte i també trencar amb rumors i prejudicis.
La convivència ha millorat molt, però en alguns àmbits les dues comunitats encara no comparteixen -a l’AVV no hi ha ni sol immigrant- i al carrer manquen espais d’intercanvi. El “mercadillo de la miseria” continua sent un tema a resoldre i el projecte d’esponjament té pendent l’enderroc de tres edificis, però sobretot la urbanització dels espais alliberats.
Des de l’entitat veïnal recorden que les mesures del Projecte de Futur “estan pendents d’executar. Esperem que el nou govern posi fil a l’agulla, per què fins ara l’excusa sempre era el pressupost”. La recuperació de la policia de proximitat -a tota la ciutat-, la creació d’una casa d’oficis o la concentració d’antenes parabòliques són alguns projectes “en marxa, que s’aniràn concretant els mesos vinents”, comenten fonts municipals.
El preu de l’habitatge -els pisos del tram nord es venen a 30 mil euros- és un dels reptes per diversificar la població i millorar el perfil econòmic del barri. Sergio García, professor i ex dinamitzador del poliesportiu de Ca n’Anglada, posa l’accent també en l’ensenyament.
“És el primer repte de futur”, comenta, la base de l’ascensor social. Veí de Ca n’Anglada, recorda que “avui el sistema educatiu segrega i no garanteix la igualtat d’oportunitats”. Aquest és un repte, insisteix, que “implica a tota la ciutat, a tots el centres, públics i concertats”.
Professor, politòlec i sociòlec, Sergi García va estudiar al CEIP Antoni Ubach i a l’Institut Blanxart i “vaig arribar a la universitat amb les mateixes notes i condicions d’un estudiant del centre de la ciutat. Això avui no passa. La distància entre centres és cada cop més gran per què mentre uns formen al màxim nivell, altres han d’atendre qüestions bàsiques”. En aquest entorn, “hi ha noies i nois de Ca n’Anglada que hi han aconseguit estudiar, però en les seves circumstàncies son herois”.
