Sílvia López (Terrassa, 1974) es dedica a l’art des de 2011. Ha experimentat amb la pintura, el dibuix, el gravat i ara amb la ceràmica i l’escultura. També imparteix tallers. Li agrada definir les seves obres com a “poemes visuals”. Arran de la seva última exposició, ha posat en marxa un projecte per compartir experiències a través de l’art que durarà tot un any.
Com es va iniciar en el món de l’art?
Abans treballava en una altra cosa però ho vaig haver de deixar per un problema de salut. Això em va obligar a reinventar-me i ho he fet a través de l’art. No em considero artista ni he estudiat Belles Arts però m’he anat formant en diverses tècniques artístiques i em dedico a experimentar. Crec que m’he redescobert. M’agrada dir que les meves obres són poemes visuals i penso que l’art és màgic, que té una força molt viva i que és una eina única per compartir.
Expliqui’ns el seu projecte de compartir experiències a través de l’art.
Sorgeix de l’exposició que acabo de fer a la galeria Tigo Migo. De moment ja s’hi han apuntat trenta persones. Farem trobades cada tres mesos i tots serem observadors del procés.
Quin procés?
És un procés en construcció. Les obres simbolitzen els elements: terra, aire, aigua i foc. Aparentment estan acabades, però ara la que representa la terra, l’enterraré; la que representa l’aigua, la posaré en remull; la de l’aire quedarà a la intempèrie, i la del foc, la couré a foc lent. Cada tres mesos farem una trobada, observarem com s’ha anat transformant l’obra i compartirem experiències a partir d’aquí.
Què espera aconseguir?
És una oportunitat de crear una xarxa de relacions entre persones que no es coneixen amb l’excusa de l’observació de les peces. Podran expressar emocions. D’aquí a un any, farem una nova mostra amb el resultat al Tigo Migo. A veure què en surt. Sé que m’enriquirà i espero que a ells també.
Hi participen altres artistes?
No, no tindria sentit. Jo el que intento és que el públic s’hi impliqui. M’agrada remoure.
Quina mena de persones s’han apuntat al projecte?
És un grup molt divers. Hi ha nens -alguns són alumnes meus, altres, no-, adults de diferents edats i professions, persones amb capacitats diverses -treballo amb discapacitats intel·lectuals-, gent molt variada…
Està obert a tothom?
Sí. Està obert a tothom que hi vulgui participar. Una cosa curiosa és que cadascuna de les persones que s’hi han inscrit se sentia identificada amb una obra, és a dir, amb un element, diferent.
Aquesta ha estat la seva primera exposició d’escultura.
Sí. Fins ara havia fet dibuix, gravat, pintura, treball amb objectes reciclats… He exposat a la Soler i Palet, al Centre Cultural, a l’Ateneu de Sant Cugat… i també he participat en col·lectives. Cada projecte és diferent. Parteix de dins, crees un vincle amb les peces. Ara volia experimentar amb la ceràmica. Són escultures fetes amb fusta, ceràmica i coses orgàniques. Volia mantenir el vincle amb la natura.
D’aquí les obres que simbolitzen els elements, suposo.
Sí. De la natura, tots en partim. Volia recordar-la i apropar-m’hi. L’exposició estava dividida en dues parts: el passat i el present. El present són obres vives, amb continuïtat. El passat són pedaços de mi, dels quals parteixen les obres noves. La vida és un procés continu de canvis i aprenentatge que et va formant. I com a obres centrals hi havia la colònia d’abelles i l’esquerda a la paret.
La colònia d’abelles i l’esquerda a la paret?
Sí, una escultura que representa una mena de colònia d’abelles i una gran esquerda pintada a la paret de la galeria. Quan t’hi acostes, veus que es va repetint la paraula “som”.
Què volia expressar?
Volia expressar que els humans vivim en comunitat, connectats, però en el fons és una aparença perquè la nostra societat premia la competitivitat i el consumisme. Hi ha un empobriment de les relacions socials i polítiques, una crisi en les relacions humanes. Això ens porta a la fragmentació. La societat s’esquerda i queden individus aïllats que amaguen la seva part més fràgil i donen una falsa sensació d’èxit. L’esquerda significa silenci però, per dins, soroll.
Una crítica social?
Sóc part d’aquesta societat però no m’hi sento identificada. M’incomoda. Hem de plantejar-nos cap a on anem però primer cal saber d’on venim. Ara estic estudiant Integració Social. Espero poder-hi introduir l’art.
Abans ha parlat dels seus alumnes. També fa classes?
Imparteixo diferents tallers. En faig un d’expressió artística amb nens, un altre a Sant Cugat per a discapacitats intel·lectuals, també faig tallers familiars i art-teràpia. Els alumnes fan treballs individuals i en grup i no són tallers només plàstics, hi introdueixo altres disciplines. La música, per exemple. I no repeteixo mai, són tots diferents. Fa poc n’hem fet un en què hem treballat la Prehistòria: com vivien, com percebien la llum i el so…
Com funcionen?
Els alumnes aprenen a valorar el procés. Crec que és més important el procés que els resultats. A mi el que més em motiva és buscar noves vies i gaudir del procés i això és el que vull transmetre als alumnes que vénen als meus tallers. Del que es tracta és que aprenguin a ser hàbils i creatius. Sap? Quan acabem un taller, els nens no s’emporten les obres, s’emporten el record.
