No és pas la primera vegada que parlo d´aquest tema. Tot i això, de ben segur que més d´un –amb raó– pensarà que predico al bell mig del desert. A banda de la meva rebequeria, reconec que som en un país de tanoques. També, però, de falsos espavilats. El més tonto fa rellotges de fusta. Pencant-la poc (o no gens), hi sol haver un seguit de personatges que “s´endollen” en càrrecs molt ben remunerats. A la política, es on més es pot copsar. No els paguen per a pensar. Tan sols per a figurar i sortir en alguna foto. Ja n´hi ha prou. Amb total independència d´un grau de preparació més que qüestionable.
Recercant temes d´actualitat a diferents mitjans d´informació, les darreres setmanes m´he indignat una vegada més ,per aquest mal costum. Així, citaré tres persones (exemples) com anell al dit: Christine Lagarde (nova presidenta del BCE, provinent del FMI), Cristina Garmendia (ex-ministra de Ciència i Innovació en el govern del president Zapatero i nova consellera de Caixabank)) i Xavier Queralt (ex-conseller-delegat de Catalunya Caixa i nou president de la Fundació Antiga Caixa de Terrassa). Les senyores Lagarde i Garmendia cobrant una morterada de diners. El senyor Queralt, això sí, en pla de voluntariat pur i dur. Encara menys mal !
Els antecedents de la senyora Lagarde són ben foscos. I tant ella com en Rodrigo Rato i Dominique Strauss Kahn (els tres darrers directors-gerents del FMI) han acabat imputats judicialment. El cas concret d´en Rato , ara engarjolat, amb més d´un front obert (sortida a borsa de Bankia i el tema de les “targetes black”).
Passant a “La Caixa”, és evident que la senyora Garmendia cobrarà les pertinents dietes de pertinença al Consell d´administració. Ara bé, una persona amb perfil tècnic adscrit al tema científic disposa de perfil per a assessorar a nivell financer ?… No ho sé pas.
Finalment, el cas del senyor Queralt no és comprable, ja que es tracta d’un càrrec no remunerat.
