La sentència de "La Manada" va provocar una mobilització popular plena d’indignació contra els matisos de la llei, en concret, contra la interpretació que els jutges de l’Audiència Provincial de Pamplona van fer sobre les diferències que el Codi Penal espanyol estableix entre el que es considera una agressió i el que és un abús sexual. En el cas de "La Manada", la qüestió radicava en què el tribunal no va considerar els fets com una agressió, sinó com un abús, perquè no es va acreditar la component d’intimidació que podia convertir el cas en violació. El Tribunal Suprem va esmenar la sentència de l’Audiència i va determinar, sense cap mena de dubte que els agressors van cometre una violació; va ser molt clar: cinc homes en un espai reduït de menys de tres metres quadrats, intimiden. I no només això sinó que es va estranyar que ni el tribunal ni les mateixes acusacions posessin de manifest en algun moment del procediment que s’havien produït fins a un total de deu violacions.
Es diu, moltes vegades, que la lògica del carrer no és la mateixa que la d’una sala de vistes i que els mecanismes de reflexió que porten als jutges a prendre decisions no han de ser forçosament els de les persones no iniciades en temes legals. En aquest cas, finalment, la lògica del carrer i la de l’estrada, s’han donat la mà.
Ara tenim una situació similar molt més a prop, a Manresa. Una nova violació múltiple de sis homes, i un setè que no va fer res per evitar-ho, contra una menor que anava beguda. Una vegada més serà determinant el fet de la resistència de la dona i si es va produir o no la intimidació necessària perquè es pugui establir que la noia de Manresa va ser víctima d’una violació o d’un abús. La defensa parlarà de relacions consentides, és normal, han de fer la seva feina; és responsabilitat de les acusacions fixar els fets i dels jutges interpretar correctament la llei. No es tracta de jutjar si la víctima es va resistir prou o es va negar amb la consistència que es consideri que una persona s’ha de negar en una situació així. Recordem l’exemple de la fiscal del cas de "La Manada" quan deia que ningú posava en dubte que la víctima d’un robatori comès per cinc persones estava sent intimidada a més d’assaltada. El Tribunal Suprem ha marcat el camí, no només a la judicatura, sinó al mateix legislador, que quan s’acabi d’aclarir amb els pactes haurà d’afrontar aquesta qüestió de forma immediata.
