És el consens la base que legitima la democràcia? Segons la permanent informació que se’ns comunica als ciutadans a través dels mitjans de comunicació i del discurs polític sembla ser que l’única forma de poder fer política és gràcies al consens. És l’anomenada democràcia de consens. La democràcia de consens, representativa (?), decideix quines opcions d’acció pública duu a terme tenint present la votació de la majoria tot i suposant que tots els ciutadans voten. Ara bé, ser un votant no és el mateix que ser un ciutadà. La diferència entre ambdós rau que un percentatge elevat de ciutadans no van a votar per unes raons de pes: han perdut la confiança en els polítics i la política, són permanentment exclosos de les polítiques socials, del consens, de la distribució de la riquesa, del treball, són pobres, no creuen que els partits polítics -de dretes, de centre i d’esquerres- serveixin per aportar solucions a les seves urgents i immediates necessitats -no és gaire estranya l’eclosió arreu de la ultradreta. Estudis sobre ciutats i els seus barris més pobres mostren que hi ha relació entre l’alta abstenció i l’exclusió social. Els desesperats, els desiguals, els aturats, els diferents, els "altres", els immigrants existeixen, sí, però malviuen fora del procés democràtic, fora del sistema. La política fa "com si" en realitat els governs de torn tinguessin cura d’aquests ciutadans "no-votants", però en realitat dissimulen la seva exclusió.
Aquesta manera de fer política em recorda el mètode sanitari del "triage", però, amb una diferència fonamental, com explicaré. Triage és un neologisme que prové del francès "trier" que significa escollir, classificar, separar. És un concepte que prioritza l’atenció del pacient. Quan un hospital rep una gran afluència de víctimes degut a una catàstrofe o un acte terrorista, el personal sanitari practica una selecció de preferències denominada en francès "triage", mitjançant la qual decideix quines víctimes són mèdicament viables, és a dir, poden rebre en profit els recursos sanitaris disponibles. Els altres, malauradament, en queden exclosos. La democràcia fa també una selecció de preferències i decideix quins ciutadans poden rebre els recursos econòmics, laborals, educatius, sanitaris, etc. disponibles i quins ciutadans en queden exclosos. La diferència entre el metge i el polític rau que l’exclusió que fa el primer és èticament correcta, mentre que la que fa el polític és èticament reprovable i políticament injusta.
Per què aquestes minories -les més necessitades de la societat- no són ateses? Perquè els diferents governs sempre acaben fent allò que diuen els consensos previs imposats pels qui estan per damunt dels polítics, els amos del diner, les conseqüències dels quals són injustícies, pobresa i marginalitat. El filòsof Sloterdijkt interpreta el mite de la Torre de Babel ("En el mismo barco") com la pèrdua d’un paradís, el contingut polític del qual era el consens, l’imperi de la unitat. Jo penso que el que ens vol dir el mite és precisament el contrari, que el trencament de la unitat, de l’homogeneïtzació d’una sola llengua, de l’existència d’un sol discurs – expressions de dominació i alhora de submissió-, inaugura la pluralitat, la diferència, el dissens, del qual sorgeix la legitimitat política de la democràcia pluralista i participativa. Diu N. Bobio a "Futur de la democràcia" que el dissens és una necessitat de la democràcia, ja que és qui pot fer possibles les promeses no complides d’aquesta. L’acord, el consens, el pacte, no pot ser forçat o imposat "per uns més iguals que altres" (Orwell a "La granja dels animals") ja que el pacte pressuposa la llibertat de pactar entre iguals, condició necessària de la política. El dissens no és la pura negació, el seu valor polític li prové de l’assumpte sobre el qual dissenteix i de l’alternativa que proposa. Així és com s’han aconseguit els drets que avui encara (?) protegeixen una majoria.
