Hi ha moments de la vida en els que ens preguntem: ¿què és l’ésser humà? Trobem respostes en la mitologia, la filosofia, la sociologia, la literatura, la medecina, la psicologia, la religió, etc. De les respostes en deriven les més variades antropologies, és a dir, diferents concepcions d’allò que és l’ésser humà. La nostra antropologia es fonamenta en la revelació cristiana, que ens presenta el designi d’amor de Déu i ens ensenya que l’ésser humà ha estat creat "a imatge de Déu", amb capacitat de conèixer i estimar el seu Creador. També ens ensenya que Déu ha constituït l’ésser humà senyor de tota la creació i que l’ha d’ordenar per a glòria de Déu i per al seu propi perfeccionament (cf. Gn 1,28).
Els elements fonamentals de l’antropologia cristiana són, doncs: la dignitat de la persona humana, creada a imatge de Déu, amb la capacitat de conèixer i estimar el seu Creador; la seva relació amb les criatures terrenals, la seva activitat en el món, vinculada al respecte a la naturalesa i a les seves lleis, perfeccionant-lo d’acord amb el projecte del Creador; i, en darrer lloc, la seva condició social, el fet que està cridat a existir en la comunió interpersonal. Ara bé, l’home només pot subsistir si salvaguarda la relació amb Déu, que l’ha creat i li manté l’existència, si és fidel als seus manaments (cf. Gn 2,16). Aquesta relació amb Déu no només és essencial, sinó que també és la dimensió que engloba totes les altres relacions. Aqueta concepció de la persona humana, de la societat i de la història es fonamenta en Déu i en el seu designi de salvació.
La doctrina social de l’Església presenta l’home integrat en la trama complexa de relacions humanes, econòmiques i socials de la societat moderna. Tota la vida social te com a protagonista la persona humana que ha de complir el manament del llibre del Gènesi: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la" (Gn 1,28). La persona humana és, docs, el subjecte protagonista del treball i de l’estudi, de la investigació i de l’art, de l’educació i del conreu de la terra. L’atenció no s’ha de posar en les activitats concretes sinó en les persones mateixes, que són els subjectes d’aquestes activitats. L’ésser humà és el subjecte en tot moment, en l’activitat i en el descans, quan prega i quan treballa, quan dorm i quan s’alimenta, quan reflexiona i quan es diverteix.
Un del perills del nostre temps consisteix en reduir-ho tot al fet de produir, a la utilitat. Per això cal fixar-se en la persona concreta i partir de la seva integritat, de les seves necessitats, de les seves potencialitats. El centre de l’activitat econòmica ha d’ocupar-lo la persona i la recerca del bé comú, i no pot ser monopolitzat pel pur rendiment i menys encara pel benefici. És urgent que el fonament ètic retorni a la política econòmica. El papa Francesc va expressar-ho amb claredat en la seva visita a la casa d’acolliment Dono di Maria a Roma: "Un capitalisme salvatge ha ensenyat la lògica del benefici a qualsevol preu; de donar per a obtenir; de l’explotació sense contemplar les persones".
La societat només pot funcionar degudament si col·loca la persona en el seu centre, si promou la seva dignitat, i si té en compte Déu, perquè el fonament últim en Déu és el que sosté la vida personal i social. Promoure la dignitat de la persona significa reconèixer que posseeix drets inalienables i no en pot ser privada per res ni per ningú. L’economia no pot desvincular-se de les exigències ètiques. No és missió de l’Església oferir solucions tècniques i no ha d’immircir-se en la política de les Administracions. Ara bé, te un missatge a oferir a la societat per tal que es construeixi segons l’ésser humà, la seva dignitat, la seva llibertat i perquè afavoreixi el seu desenvolupament integral.
