És ben cert que la massificació causa més danys mediambientals que moltes altres accions, considerades més agressives. Estem ja a ple estiu i, en un país com el nostre, poc donat a seguir les instruccions, normatives i lleis vigents, assistim a invasions d’espais naturals protegits, amb una despreocupació total per la seva supervivència.
Durant anys, he estat membre actiu de la comissió per a la protecció de la riera de Merlès (el Berguedà). Un espai natural protegit, en un dels trams que veuen aparèixer centenars de persones cada cap de setmana, o cada dia, en els mesos de juliol i agost.
L’existència de diversos gorgs, en algun dels seus trams, atreu multituds que els fan servir com a piscines naturals, sense cap mania a l’hora d’utilitzar sabons, xampús o altres productes, pensant que l’aigua tot ho neteja i tot s’ho emporta cap a una mena de depuradora natural, aigües avall.
Al costat d’aquesta agressió a les aigües netes, a la flora i fauna de la riera, s’hi afegeixen els problemes inherents a la massificació. Ni que sigui, per part de només un 10% dels usuaris, el resultat suposa dotzenes de bosses d’escombraries per tot arreu, moltes d’elles amagades sota mates de boixos, per allò que, per a qui no ho veu, no existeix, o penjades de branques dels arbres, pensant que hi ha un servei de recollida general, que les recull a l’endemà.
Al final de l’estiu, es pot comprovar el nivell d’incivisme, en forma de deixalles, estris i espais laterals fets malbé.
Poso aquest exemple, com en podria donar un grapat més, en llocs semblants de la Catalunya interior, per mostrar una problemàtica no prou coneguda, però molt perillosa si no s’hi posa fre, de cara a la supervivència d’espais naturals protegits.
La resposta és restringir l’accés, per intentar reduir la massificació, per evitar la degradació. Les simples campanyes informatives no han donat resultat o, en tot cas, no prou bon resultat com per no haver de tirar endavant mesures molt més contundents.
Les primeres han estat informatives, amb cartells, senyalització horitzontal i vertical, fulletons, etc. Les segones han anat destinades a reduir els espais d’estacionament, per evitar facilitats d’aturada i parada. Les terceres han portat a aprovar ordenances conjuntes de tots els municipis afectats (en aquest cas concret, de vuit ajuntaments). I, finalment, a sancionar, sigui per estacionaments indeguts, sigui per comportaments inadequats a la riera, cosa gens fàcil en uns mesos tan ocupats com aquests.
Una futura actuació podria portar a limitar l’accés a un nombre determinat d’usuaris, com ja s’està fent en llocs propers com Campdevànol o més llunyans, a la Vall d’Aran. Són mesures impopulars perquè restringeixen l’accés al medi natural, però quan la gent creu que tot el que és a l’aire lliure és de tots, i en poden fer el que volen, s’arriba a situacions insostenibles que obliguen a respostes contundents.
Estem en això. Aquest any es veurà el resultat de les darreres mesures empreses i, si no són prou eficients, se n’imposaran d’altres, fins a poder garantir que un espai natural protegit realment ho estigui.
Trobem però a faltar el que ja esdevé habitual, i és la manca d’implicació directa de la Generalitat. És fàcil declarar protegit un espai, el que costa és garantir-ne la protecció. Per això fan falta mitjans econòmics, tècnics i humans, i els ajuntaments es troben sols en aquesta batalla. En aquest cas concret, una vegada més, ha estat la Diputació de Barcelona la que ha fet aportacions rellevants, a l’igual que el Consell Comarcal del Berguedà i l’Agència de Desenvolupament de la comarca, perquè no es pot deixar per al final de l’estiu una neteja general de la zona. Calen neteges setmanals, vigilància, supervisió i, per descomptat, sancions, per castigar les conductes inadequades.
També queda clar, de cara al futur, que tota declaració d’espai protegit ha d’anar acompanyada d’un pressupost per fer-ho factible. Si el Govern de la Generalitat vol garantir la protecció d’un determinat lloc, ha de posar-hi els mitjans per fer-ho possible.
Fins ara, això no s’ha fet, i d’aquí els greus problemes per fer-hi front.
