En l’escrit de la setmana passada afirmàvem que el misteri de la Santíssima Trinitat és el centre de la nostra fe. Déu és comunió eterna i perfecta d’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. La Bona Nova de l’Evangeli consisteix en que som fills de Déu, cridats a formar una família en fraternitat i comunió. Avui celebrem la festa del Corpus Christi, el dia de la caritat, de l’amor fratern. L’Església és misteri de comunió, de la unió de cada ésser humà amb Déu i amb els altres éssers humans. L’Eucaristia significa i realitza la comunió de vida amb Déu i, a la vegada, la unitat del Poble de Déu.
La comunió, certament, no es pot imposar, no s’hi pot obligar; es viu, es construeix, es demana a Déu. El gran repte actual és fer de l’Església “la casa i l’escola de la comunió”, segons ens va ensenyar sant Joan Pau II. Per a fer-ho és condició indispensable viure una espiritualitat de comunió, i proposar-la com a principi educatiu en tots els àmbits. Ara bé, ens podem preguntar: què significa una espiritualitat de comunió? En primer lloc, una mirada del cor cap al misteri de la Trinitat que habita en nosaltres; en segon lloc, la capacitat de compartir les alegries i els sofriments del germà, d’intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, d’oferir-li amistat; en tercer lloc, la capacitat de veure allò que hi ha de positiu en l’altre, per a acollir-lo i valorar-lo; per últim, saber donar entrada al germà, portant la seva càrrega i refusant les temptacions de rivalitat, de desconfiança i d’enveja. D’aquesta manera, la comunió serà una realitat viva en tots els espais de l’entramat de l’Església, i també ens permetrà acollir tots els germans que truquin a la porta (cf. NMI 43).
Per tal de fer-ho és imprescindible una actitud seriosa de conversió, que propicia la unió amb Déu i amb els germans i el servei desinteressat als altres, tan en les seves necessitats materials com en les espirituals, perquè cada persona pugui arribar a la plenitud volguda per Déu. La solidaritat, per tant, és fruit de la comunió que es fonamenta en el misteri trinitari i en el misteri de l’encarnació del Fill que mor i ressuscita per a la nostra salvació. La unió del Fill amb cada ésser humà fa que pugui dir: “Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. (Mt 25,40; cf. 25,45). Per això, l’encontre amb Crist és el camí de la solidaritat i la solidaritat és fruit de la comunió.
En el nostre món globalitzat cada vegada vivim una interdependència més gran entre les persones, institucions i pobles que demana com a resposta una actitud moral i social. Per això cal reconèixer “l’altre” com a persona, sentir-se responsable dels més febles, lluitar per la justícia i estar disposat a compartir els béns amb ells. El proïsme, contemplat des dels ulls de la solidaritat no és només un ésser humà amb els seus drets i deures corresponents i la seva igualtat fonamental, sinó que es converteix en algú que ha estat creat a imatge de Déu, que ha estat redimit per Jesucrist, renovat per l’Esperit Sant. L’expressió més gran de solidaritat és la vida i misteri de Jesús de Natzaret, la Paraula eterna de Déu que es va encarnar i habità entre nosaltres, assumint una naturalesa igual en tot a la nostra llevat del pecat.
La comunió te dues dimensions. En primer lloc, la vertical, la participació en l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit sant. En segon lloc, l’horitzontal, per la qual compartim aquest amor amb els altres. Aquesta comunió vertical i horitzontal s’expressa i es nodreix en l’Eucaristia i fructifica en gestos de solidaritat amb els germans, especialment els més necessitats. Així es feia en la vida de les primeres comunitats cristianes, i així s’expressa i realitza en les nostres comunitats. Amb aquestes reflexions us convido, doncs, a viure el dia de la caritat i de l’amor fratern.
