Durant l’any 2017 es van obrir a Espanya 4.665 expedients a menors per violència contra els seus pares o mares, un 7% més que durant el 2016, segons dades de l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat. Aquestes xifres assenyalen el greu problema social a què ens enfrontem, ja que s’estima que només es denuncien els casos més greus, entre un 10% i un 15% del total.
La mateixa memòria assenyala que és “particularment inquietant el manteniment de la tendència alcista en els assumptes de violència domèstica cap a ascendents i germans/es” i que “no sembla haver-hi indicadors que permetin aventurar, a curt termini, una solució a aquest problema, conseqüència d’una crisi profunda en les pautes educatives i en els rols paternofilials”.
Així, avui dia, és cada cop més comú trobar notícies que alerten sobre l’augment de casos de violència filioparental, un conflicte que la Sociedad española para el estudio de la Violencia Filio-parental defineix com “conductes reiterades de violència física, psicològica (verbal o no verbal) o econòmica, dirigida als progenitors o aquells adults que ocupen el seu lloc, excloent les agressions puntuals, sota la influència de substàncies, autisme, deficiència mental greu i parricidi sense historial previ”.
Generalment, aquest problema es desenvolupa des de formes de violència més desapercebudes, com insults o altres agressions verbals, i va evolucionant fins a arribar a formes molt més evidents (agressions físiques); és a dir, es tracta d’una violència que va en escalada.
Es tracta d’una tipologia de violència que busca el poder i el control dels progenitors. La clau és distingir si el comportament del fill o filla s’està transformant en una forma de control, intimidació i amenaça.
Segons alguns estudis, la prevalença d’aquests casos es troba entre un deu i un dotze per cent. Els professionals apunten com a possibles explicacions de l’increment de xifres l’existència d’un major nombre de famílies monoparentals, on els papers de mare/pare i el de fill/a poden no estar ben definits; l’increment del nombre de famílies amb un únic fill, sent aquest el rei de la casa al qual cal consentir i protegir per sobre de totes les coses; i l’augment de famílies que tenen als seus fills amb edats cada cop més elevades i que, per tant, els toca viure l’adolescència dels seus fills en un moment de la vida en què potser no tenen la mateixa energia per enfrontar-se a les relacions amb els seus fills. Els canvis en el mercat laboral, que han fet que alguns pares no puguin dedicar el temps necessari a la cura i educació dels fills també provoca dificultats en les relacions. Els canvis en el model educatiu, en què pares i professors han anat perdent poder en la seva capacitat d’exercir límits i sancions als nens, també en podria ser una causa.
“És un problema que necessita una atenció especialitzada i immediata”, assegura Arantzazu Herrador, presidenta de l’Asociación Raíces, amb seu a Terrassa, que apunta com a possibles motius d’aquest creixement els canvis en l’àmbit social i educatiu i de rols familiars, entre altres factors. “El model de joventut que ens mostren els mitjans de comunicació potser tampoc és el més idoni”, afegeix.
Els experts també parlen d’una sèrie de circumstàncies familiars que poden donar lloc a situacions de violència filioparental: famílies on l’ús de la violència és una de les estratègies escollides per a resoldre els problemes; famílies on no eixsteix acord entre els pares de com educar als fills i on l’estil d’educació no es manté firme; pares que han tingut els seus fills de forma accidental i que no gaudeixen del seu rol de pares; pares molt permissius que tenen dificultats per posar límits des de la infància als seus fills; pares sobreprotectors que donen suport a tot el que fan els seus fills, i que els cuiden i protegeixen de tot sota qualsevol circumstància, sense deixar que vagin adquirint capacitats per si sols; així com pares que mantenen una relació massa pròxima amb un dels seus fills, no deixant clar on comença i acaba el paper de mare/pare i on comença i acaba el de fill.
En general és en l’adolescència quan explota el conflicte però cada cop es produeixen més casos entre nens i nenes que no arriben als 14 anys. De fet, l’any 2017 (l’últim del qual se’n tenen dades) l’Asociación Raíces va atendre 13 infants d’entre 6 i 10 anys, i 18 d’entre 11 i 13, del total de 105 infants i joves atesos.
En aquesta línia, cal destacar que no hi ha un perfil específic d’agressor. “Tenim nois i noies que provenen tant de famílies totalment normalitzades com de famílies desestructurades, amb pares separats, violència a casa… Hi ha de tot -assegura Herrador- i això és el que preocupa, que està passant en famílies on no hi ha antecedents ni de delictes ni de trastorns mentals i en famílies que no sembla que estiguin desestructurades”. De fet, molts casos es registren en famílies normalitzades, d’estatus socioeconòmic mitjà-alt i que no havien necessitat ajuda dels serveis socials o de la justícia amb anterioritat.
Si bé “cada cas és un món”, la presidenta de l’Asociación Raíces explica que els fills agressors usen sovint la violència “per aconseguir allò que no poden aconseguir amb el diàleg, perquè no estan acostumats a rebre un no o per col·locar-se per sobre dels pares”. En la majoria de les ocasions, la víctima és la mare però de la mateixa manera que no hi ha un perfil d’agressor, tampoc no n’hi ha un de víctima.
Herrador creu que “és un problema relativament nou, que ara està començant a sortir la llum”. Els experts coincideixen en la dificultat d’identificar-lo i procedir a denunciar-lo. Així mateix, “és quelcom que es porta molt en secret” davant de la por al que diran o pensaran els altres. En aquest sentit, la psicòloga creu que s’hauria de fer molta més conscienciació a través dels mitjans de comunicació i de xerrades perquè les famílies siguin capaces de detectar-ho a temps, abans d’haver d’interposar una denúncia.
“És una situació difícil d’admetre, la qual cosa fa que els pares tardin a assumir el problema i a posar-hi remei. Acostuma a existir una fase de negació davant la situació, en la qual els progenitors busquen possibles explicacions alternatives que justifiquin el comportament del fill, confiant en què no tornarà a passar”, expliquen des de l’Asociación Raíces. “No obstant això, quan es tracta de violència filioparental, això no és així, Si no es prenen mesures, va en augment”, alerten.
“Saber demanar ajuda no és fàcil però és la decisió més sensata i responsable que un pare pot prendre. És important saber prendre mesures a temps, perquè el problema no s’allargui en el temps i acabi sent necessari que intervingui la justícia”, destaquen. “Ser honestos, reconèixer quan no podem sols i saber demanar ajuda són les fases més importants de la solució del problema”, asseguren.
De la mateixa manera, des de l’associació comenten que la manera més eficaç de prevenir aquest tipus de situacions implica començar des de la infantesa més primerenca amb un estil d’educació basat en “l’ús de l’afecte amb límits perquè el nen creixi sabent fins a on pot arribar”.
“Donar als fills tot el que demanen es tradueix després en constants conflictes quan s’intenta dir ‘no’. Els nens que han hagut d’assumir des de petits que no poden accedir a tot el que volen aprenen a superar-ho, guanyant així tolerància a frustrar-se i consciència moral per a saber desenvolupar-se millor tant a casa com en el món que els envolta”, diuen.
La violència filioparental pot ocórrer en qualsevol família. Tant fills com filles poden exercir-la. Es tracta d’un tipus de violència que sempre va a més si no s’actua. Saber demanar ajuda és la decisió més sensata i responsable.
