Assejava a la tarda per un carrer cèntric d’una ciutat qualsevol del nostre país i de sobte em vaig aturar davant d’una sucursal bancària que exposava en la seva façana un rètol que deia: "I a la jubilació quant temps hi has dedicat?". Uf!, em va entrar una fredor corporal que em feia pensar que jo no havia pensat mai en aquesta qüestió.
Segurament a la meva vida hi ha un munt de vivències que han fet que sigui un tema que m’ha preocupat zero. Amics i familiars que han perdut la vida massa joves, la sensació que viure és allò que passa en aquell moment i que el futur és tan incert com capritxós, el convenciment d’agafar la vida tal com raja estant preparat per gaudir de les coses bones que m’arribin i expectant i resilient a tots els ensurts i fracassos que segur que apareixeran, sense fer una passa enrere.
Tots coneixem, jo també, persones que esperaven la seva jubilació com aigua de maig per fer totes aquelles coses que no havien fet durant les sis dècades anteriors. Projectes de futur que es van quedar pel camí tot esperant que arribés aquesta somiada etapa.
Jo quan em jubili faré això… I jo faré allò altre… I al final la vida trenca totes les il·lusions, o no.
És per això que no dec haver pensat mai en la meva jubilació i és per això que penso que la publicitat d’aquesta entitat bancària és un pèl enganyosa i s’aprofita del sentit protector que les persones tenen, unes més que les altres, jugant amb l’emoció de la por que deu produir a alguns trobar-se d’aquí uns quants anys sense diners. Quan ja has pagat hipoteques, has criat els fills, has reduït la teva alimentació, les teves festes i sortides nocturnes…, els diners que necessites han de ser els suficients per viure amb qualitat però sense grans estripades.
Com deia el mestre Rubianes: "… Y a partir de los 70 venga alcohol, drogas y fiestas". Ell sí que va saber viure la vida i a més de manera molt solidària amb els altres. Crec que aquest anunci que em va fer pensar i escriure aquest article no és una bona decisió de màrqueting, no té en compte les vicissituds que la vida ens porta, no estimula el gaudi del present i ens aboca a fer una correlació (falsa) entre diners i felicitat. El fet de viure ha de tenir també un calaix, un pensament, un racó per a la previsió futura, només faltaria, però sense gaires pretensions, d’una manera molt superficial perquè si t’obsessiones a assegurar el teu futur és possible que aquest et rebi amb els braços oberts o també és possible que et tanqui les portes a qualsevol intenció o desig. La virtut, la trobarem a no deixar passar els bons moments per si de cas les coses es torcen, si ho fan, des de la calma i l’enteresa trobar solucions, que sempre n’hi ha.
Per acabar i per a la meva tranquil·litat, vull trencar una llança en favor dels que volen viure pensant en la jubilació i invertint en aquest posterior moment del recorregut vital, respecto la seva opció però, si em permeten la llicència, gaudiu del que teniu ara no vagi a ser que la cosa després acabi per complicar-se o escapçar-se.
Carpe diem.
