El hockey ha canviat; ja no és allò que era. Ni esportivament, ni tècnicament, ni econòmicament. Abans es jugava sobre terra, herba… i ara es fa sobre plàstic; els estics eren de fusta, alguns fets a Cal Romeu, Cal Roma o "Aneto", aquests dissenyats per en Miquel Ballbè, o de l’Índia, i ara són fets de "carboni". Abans jugaven només onze jugadors per equip, sense canvis, i ara es poden canviar els jugadors contínuament. Les regles de joc han sofert moltes i grans modificacions. Abans l’"out" es treia amb la mà, arrossegant la pilota per terra, i ara es llança amb l’estic. Abans s’utilitzaven tècniques, tàctiques i estratègies, que no tenen res a veure amb les d’ara.
L’aspecte econòmic és també molt diferent. Abans per jugar havies de ser soci, pagar-te la fitxa federativa, l’assegurança, l’estic, vestuari , viatges i donar propina al portador de la farmaciola ("frixsall", aigua del Carme, terrossos de sucre i benes). Ara, bastants jugadors cobren bastant per jugar. No s’ha de generalitzar. Per sort, encara són molts jugadors els que paguen per jugar.
Abans era impensable que els jugadors canviessin de club. Pesaven molt els cognoms que portaven i els antecedents d’amistat, familiars o societaris. Ara no. És cert que la dedicació que es fa ara per jugar és molt major que no pas fa alguns anys. També la pressió que tenen els clubs per tenir títols i bones classificacions fa que es promocioni la "pedrera", i es tinguin bones escoles amb bons tècnics, entrenadors i monitors.
Si tot això no va acompanyat per l’obtenció de títols, fa la necessitat que es busquin (els clubs que ho poden fer), allà a on sigui, aquells jugadors que puguin desequilibrar el joc dels equips en competició, oferint diners en metàl·lic o en "espècies"; fins i tot a l’estranger. Els nostres jugadors ja han après el camí per anar a jugar a Holanda, Alemanya, Bèlgica… per diners.
Fa alguns anys (6-9-2003), el president de la Federació Catalana de Hockey, senyor Manuel Martín Borregón, va reunir tots els clubs per fer-los signar, en presència del senyor Martí Colomer (RFEH), Leandre Negre (FEH) i altres personalitats, el "pacte de no agressió" després de greus desavinences entre els clubs: Polo, Egara, Terrassa i Atlètic. (Tot això està recollit a les hemeroteques i especialment al Diari de Terrassa.) L’editorial del Diari de Terrassa del dia 12-7-2001 ja plantejava aquesta situació, sota el títol "El hockey entra en otra dimensión", arran del fet que dos jugadors (Jordi Quintana i Pol Amat) fitxessin pel Polo. Abans, el jugador Arnau obrí aquesta situació, fitxant per un club alemany i després pel Polo. Seria interessant que aquest diari reproduís aquell editorial. Les pàgines d’aquest diari i en l’apartat "Tribuna abierta" amb els títols "La honestidad de nuestro hockey" (20.9.2001), en què el Terrassa arremet contra l’Egara, i "El nostre hockey, de l’honestedat a la hipocresia" (29.9.2001), en què l’Egara arremet contra el Polo, ja parlaven del problema. Posteriorment, entre directius i aficionats, també es parlava d’aquella situació, que ara es reprodueix. Des de ja fa temps, allò no ha servit de res.
En aquells moments, es va dir, per part del senyor Martí Colomer, president de la Real Federación Española de Hockey, que si volien fitxar-se jugadors que se n’anessin a buscar-los a l’estranger i a més que fossin bons.
Això no ho para ningú. Els clubs que tinguin diners per fer-ho ho faran. Els que no en tinguin, hauran de jugar a categories inferiors i fer el seu campionat (professionals i no professionals). Els beneficiats són els jugadors bons i, si a més a més, juguen amb l’equip d’Espanya, millor, ja que es trauran uns interessos econòmics que ja comencen a ser importants i així són recompensats per la seva habilitat i en reconeixement dels seus mèrits esportius. Ja no es té en compte cap sentimentalisme. Ara els sentiments en la majoria de vegades són els econòmics. Felicitats per haver arribat a ser bon jugador i, si hi ha alguns clubs que es puguin permetre pagar-los, millor per a ells. El lliurecanvisme s’ha introduït dins el hockey. Tot això també és d’aplicació dins el hockey femení. Ens hi hem d’acostumar.
És possible que properament també es tinguin i puguin ser fitxats, per altres clubs, membres directius o de juntes i també crear escoles de dirigents, capaces de poder fitxar jugadors. Això sí, és cert que aquests clubs hauran de tenir molts ingressos (socis, espònsors, subvencions, etc.), per poder fer front a aquestes noves despeses i que dins el mercat hi hagi bons jugadors. Per això hi ha les escoles i torneigs de hockey dels clubs, per fer jugadors, encara que després marxin. Visca el hockey!
