El sistema electoral pel qual ens regim decideix més els resultats del que ens pensem i del que volem. La sobrerepresentació dels territoris més despoblats, el mínim percentatge de vots per entrar a les institucions, el repartiment pel mètode de d’Hondt, la no possibilitat de vot a doble volta, la no elecció dels alcaldes al marge del vot als partits, la impossibilitat de votar en una mateixa papereta una primera i una segona opció… Finalment, els representants elegits, segons quin fos el sistema emprat, podrien ser ben diferents dels que surten elegits amb el mètode actual.
Així, jugant a especular, a les darreres municipals és possible que, en una elecció d’alcalde separada dels partits, Jordi Ballart encara hagués obtingut força més vots però que, en canvi, en el vot a partits, Tot per Terrassa n’hagués tingut menys. Qui ho sap! També, en cas d’una segona volta, es podria imaginar quins canvis de vot s’haurien produït per triar allò que hom consideraria menys dolent. I, encara, si el límit per entrar a l’Ajuntament hagués estat del 3 per cent i no del 5, tant la CUP com TeC ara serien al Consistori modificant les majories i minories que finalment hi haurà.
Dissabte passat posava l’accent en el 20 per cent de vot "perdut" que, per haver obtingut menys del 5 per cent, havia quedat sense representació. TeC va quedar fora per només 143 vots i, si no s’hagués separat de Podemos i ICV -amb els 3.511 vots que també es van perdre-, hauria entrat a l’Ajuntament com a quarta força i amb tres regidors. Segur que uns i altres lamenten ara una tan mala decisió que ha perjudicat, sobretot, els seus votants.
Sempre és convenient reflexionar sobre les conseqüències no volgudes o no esperades de les decisions que es prenen. Un dels casos més clamorosos -i feridors per al sobiranisme- és el de Primàries. Un repartiment alternatiu -i hipotètic, és clar- dels seus 1.234 vots entre ERC i JxT hauria representat l’obtenció d’un regidor més per a cadascun i, sumats, haurien superat el PSC en dos regidors. Amb una altra conseqüència enorme: probablement, els dos regidors s’haurien pres a Ciudadanos! Haver barrejat fora de lloc i de temps un intent de reforma no ja electoral sinó de tot el sistema de partits -la celebració de primàries- i fragmentant l’independentisme ha fet molt mal. Com es deia abans, "déu nos en guard, d’un ja està fet". La lògica competitiva dels partits els porta a la fragmentació electoral prèvia, exagerant petites diferències programàtiques o, encara pitjor, exacerbant els personalismes. Però, després de les eleccions, la lògica de govern acaba forçant pactes complexos gairebé antinatura. Només cal veure què està passant a Barcelona: Colau podria ser alcalde gràcies al Valls de Ciudadanos, mentre Matilla s’ha quedat a Terrassa per discrepàncies amb Podemos i ICV. Seria convenient, atenent els interessos i la voluntat de la ciutadania, i pensant en la governació de les institucions, que la concurrència a les eleccions ja es fes amb una mirada llarga, amb la perspectiva del que podria passar després. I segur que tot acabaria sent molt diferent.
Els representants elegits, segons quin fos el sistema emprat, podrien ser ben diferents dels que surten elegits amb el mètode actual
