Entrem a Instagram. Hi veiem un nen, el fill d’una antiga companya d’estudis, al damunt d’un gronxador. Fa cara d’estar-s’ho passant bé… També ens trobem amb una amiga que celebra amb els seus “followers” l’arribada de la primavera asseguda en un parc florit de Madrid. I amb un veí que hi ha “penjat” una fotografia familiar del seu casament. Ens explica que avui és el seu 18è aniversari de boda.
Durant les 24 hores del dia, les xarxes socials (amb Instagram i Facebook al davant) són un aparador on milions d’usuaris mostren i/o expliquen en temps real la seva vida. Les opcions són infinites: de fer-nos un “selfie” a l’ascensor de casa per desitjar un “bon dissabte” a tothom a penjar una foto de la recepta que hem cuinat, de la nostra soferta sessió de gimnàs o d’un petó… mostra pública, clar, de felicitat en parella…
Segurament cada persona té les seves raons, motivacions, necessitats o interessos a l’hora de mostrar als altres, a internet, què fa o deixa de fer. Cinc experts, però, reflexionen en un sentit més ampli sobre el tema; sobre què mou tanta gent, avui en dia, a exposar la seva quotidianitat, insignificant potser a ulls aliens, al món 2.0.
Per a en Francesc Núñez, sociòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la resposta està en com l’ésser humà es percep avui en dia a si mateix. “Ens pensem a nosaltres mateixos com a mercaderies que hem de ser desitjades, volgudes, ‘consumides’, entre cometes, per altres consumidors; les xarxes socials ens ho faciliten, ja que tenen un ‘efecte aparador’, i ens permeten mostrar-nos en diferents moments de la nostra vida quotidiana a aquella gent que volem que ens estimi, o que ens ‘compri’, ja sigui com a parella, com a treballadors o com a amants.” Sobre aquest afany d’agradar, li preguntem: a les xarxes acabem projectant sovint una imatge idealitzada que no es correspon amb la real? El sociòleg respon que “a les xarxes normalment venem la millor imatge de nosaltres mateixos”, però que aquesta és la versió moderna del que “dècades enrere era arreglar-se, posar-se guapo per sortir a passejar per la plaça del poble” o del que és anar a una discoteca i explicar a algú amb qui vols lligar “‘el mite’ de tu mateix”. El sociòleg diu a més que “les xarxes permeten experimentar molt amb la imatge personal que volem donar”, amb l’avantatge que ens faciliten rebre’n d’immediat una resposta a través d’un “like” o bé del comentari de rebuig dels nostres seguidors. I afegeix que l’exposició online del dia a dia també té a veure “amb l’individualisme” de la societat actual, “amb la necessitat de tenir una identitat, una personalitat, d’expressar-nos d’alguna manera… Té a veure amb un cert narcisisme de l’individu modern…”.
Per la seva banda, en Joel Feliu, professor de psicologia social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), apunta a l’anomenada “teoria de comparació social”: “Aquesta teoria diu que les persones, per avaluar-nos a nosaltres mateixes, per saber qui som i com estem, el que fem és mirar els altres; és a dir, tu no pots saber per tu sol si ets ‘normal’, entre cometes, si les teves idees són ‘correctes’, si els teus desitjos resulten adequats si és que no et fixes en altres persones i comproves com són i què fan elles”. I això alhora exigeix un intercanvi, “ja que, si volem que els altres ens expliquin coses sobre la seva vida, nosaltres també n’haurem d’explicar”.
És una manera de funcionar que forma part, indica Feliu, de les relacions humanes més enllà d’internet. Aquesta buscada comparació mitjançant un intercanvi d’informació tan pròpia de l’ésser humà “ha esdevingut avui especialment vistosa gràcies a les xarxes, però no és gaire diferent -conclou- de l’actitud de sempre dels humans, que és explicar als altres allò que fan i deixen de fer; l’única diferència és que, amb internet, els nostres actes arriben a molta més gent i molt més lluny”.
Així mateix, el psicòleg social posa l’accent en el fet que “cada cop ens és més igual qui veu i qui no aquella informació personal que pengem online”. Feliu ho relaciona amb el fet que avui “hi ha una redefinició d’allò que considerem públic i privat; sobretot entre els joves”. “El que per a generacions adultes és privat, per als joves no té per què ser-ho (opinions, fotos…). Per tant, no és que els joves difonguin informació privada; és que, per a ells, no és privada.”
Preguntada sobre aquest fenomen tant dels nostres dies com és l’exposició pública i virtual dels hàbits personals, la “coach” especialitzada en adolescents Lita Muñoz reflexiona: “Darrere de cada imatge que penjo, el que jo estic buscant és un ‘like’; que la gent em digui que els agrada el que estic fent, i com més ‘likes’ tinc, més crec jo d’una forma artificial que m’estan aprovant, i d’aquesta manera m’estic reafirmant com a persona i em sento més estimat”.
Muñoz sosté que molts adults comparteixen amb els adolescents un mateix comportament. “A les xarxes, l’adolescent busca la seva identitat; li serveixen per entendre si el que fa està bé, si agrada als altres o no, i això ho empra per reafirmar-se dins del grup d’adolescents com ell, i pensa que si té molts seguidors serà el més ‘guai’, el més estimat -diu. Aquest comportament s’assembla molt, de fet, al que a les xarxes tenen molts adults que potser no s’han treballat prou a si mateixos a un nivell emocional, maduratiu, de creixement personal, i que també busquen ser vistos i reconeguts”.
Per la seva banda, en Santi Bertomeu, educador social al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de la Rambla d’Egara, gestionat per Mútua Terrassa, assenyala: “Els menors pugen amb tota normalitat a internet tot el que fan, precisament perquè molts veuen que els seus pares fan exactament el mateix”.
Arran de la seva experiència professional, Bertomeu apunta que “la sobreexposició de la vida de molts adolescents pot ser un camp abonat per a tres conflictes”. El “grooming” (quan, amb actituds i accions enganyoses, un adult tracta de guanyar-se la confiança d’una menor -generalment, les víctimes són noies- amb finalitats sexuals). El “sexting” (compartir continguts sexuals sense permís via mòbil). I el “ciberassetjament” (assetjar, per exemple, un company de classe mitjançant les noves tecnologies).
No tothom sembla, però, convençut de seguir en primera línia virtual. “Persones joves, i no tan joves, estan abandonant les xarxes, sobretot quan prenen consciència del temps que hi dediquen i del retorn que n’obtenen”, afirma l’Helena Casas, consultora i docent en màrqueting digital i “personal branding”. “També els fa abandonar la manca d’autenticitat del que hi troben; de les famoses ‘fake news’ de Facebook a comptes personals que expliquen una vida… totalment diferent a la real”. //
