Aquest dimarts va tenir lloc al Palau de la Generalitat l’acte de cloenda d’un extens programa d’activitats amb les quals s’ha commemorat el vuitantè aniversari de l’inici de la Guerra Civil i de l’exili republicà del febrer de 1939. Recordo amb emoció l’acte celebrat, el juliol de 2016, al Palau de la Música que donava el tret de sortida a tot un munt d’accions per fer homenatge i recordança de les víctimes de la guerra i de l’exili. La referència del Palau no era altra que fer un exercici de memòria històrica respecte al que fou el darrer assaig del mestre Pau Casals del que havia de ser el concert inaugural de l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936. No va poder ser. Recordo el neguit i la il·lusió de l’amic Plàcid Garcia-Planas quan m’explicava el projecte i els preparatius d’aquella recordança històrica. El resultat fou del tot impressionant. Des de llavors s’han dut a terme moltes propostes i potser en manquen moltes més. Des de llavors han passat moltes coses, la majoria desconcertants, i en l’acte d’aquest dimarts amb la brillant conferència de la Dra. Maria Campillo o les lectures de l’actriu Rosa Cadafalch hi foren ben notòries. Estem vivint una tràgica i desconcertant situació. Fem homenatge als qui patiren el drama de l’exili en el context del triomf feixista i tot ens sembla molt a prop. Tot ens resulta molt recent. Les imatges i els fragments literaris parlen dels vençuts, de la derrota i de tot un munt d’adversitats físiques i morals de tota la gent que travessaren colls i camins de muntanya. N’hem parlat a dojo i en cal seguir fent referència i pedagogia. Però com els podríem explicar, a totes aquelles víctimes, les barbaritats que veiem i sentim vuitanta anys després?
L’excepcionalitat del moment present ens porta a interpretar aquest passat com a quelcom que continua existint amb constants referències i exemples dels qui imposaren el règim de les armes, la por i l’escarment. Hem de convenir que l’estudi, anàlisi i reflexió sobre l’exili han passat per diferents etapes. Podríem dir que un llarg silenci fou el protagonista d’un primer capítol. L’expressió " a casa ningú en parlava" és la més habitual per entendre un temps de grisor i drama. Després vàrem entrar en un període de rescat de testimonis i documents.
Calia recuperar un temps perdut i saber què havia passat. Hi havia una febre, quasi detectivesca, per reunir les aportacions de testimonis que, de cop i volta, havien decidit explicar el seu drama personal i col·lectiu. Una allau de dietaris, congressos i estudis varen permetre situar espais i moments. Estic convençut que és un dels temes de la nostra història que més producció historiogràfica han tingut, tant pels testimonis directes com de la mà de nombrosos historiadors. Ara, a grans trets, ens trobem en la fase del reconeixement institucional -sortosament segueixen sortint molts llibres – i on les autoritats s’impliquen amb més o menys encert en el record i homenatge de milers de persones. Ningú ho desitjava pas però ha estat, justament en aquest capítol d’inevitable farciment protocol·lari, quan les circumstàncies han fet del tot evident que el record, les imatges i la literatura d’exili ens permeten entendre quelcom més sobre la vigència de gestos i formes franquistes actuals.
El franquisme és passat i present. En el nostre cas, el passat que homenatgem s’ha de fer sota la perspectiva que no és un capítol tancat i que les pàgines del present continuen destil·lant arreu la voluntat despietada dels qui guanyaren la guerra i aplaudiren una llarga dictadura. Dimarts, a Palau, sovintejaren els comentaris sobre el tema de l’exhumació de les restes de Franco, el seu reconeixement com a cap d’Estat l’any 1936 o el relat de la Fiscalia en les conclusions finals del judici. Anem amb compte.
