Cada vegada ens trobem més sovint amb grups de persones que estan juntes, distribuïdes més o menys en un cercle, cadascuna amb el seu Ifone. La primera impressió és que cadascuna est immersa en el seu món virtual, que no es parlen ni es comuniquen. I a vegades és així, però en d’altres ocasions sí que s’estan comunicant, però no amb un llenguatge oral, ni corporal, ni mirant-se als ulls. S’estan comunicant a través d’un xat on cadascú va introduint els seus comentaris. D’altra banda, ho vulguem o no ho vulguem, molts de nosaltres estem inscrits en diferents grups de WhatsApp. Són les noves "comunitats" o "grups" que es creen a la xarxa. No podem negar els avantatges que aquests grups tenen a l’hora de comunicar avisos, notificacions, de passar informació, etc. Una altra cosa és que a la fi aquesta mena de relació acabi reduint o desplaçant la relació personal més profunda, tan important en els àmbits familiars, educatius, laborals, etc.
Ens trobem davant d’un fenomen creixent, i desconeixem l’impacte que les noves tecnologies produiran en els nostres infants, en els joves, i també en els adults. El Sant Pare Francesc està molt atent a aquests nous àmbits comunicatius i, en especial, a les xarxes socials, i ha escollit com a tema per a la 53ª Jornada Mundial de les Comunicacions Socials: "Som membres els uns dels altres" (Ef 4,25). De les comunitats en les xarxes socials a la comunitat humana". Ens convida a reflexionar sobre la naturalesa, la situació actual i les noves formes de relació i comunicació a Internet, per a recuperar la idea de comunitat com a xarxa entre les persones, però amb un sentit de totalitat.
Algunes de les tendències predominants en l’anomenat social web ens situen davant d’una pregunta fonamental: ¿fins a quin punt es pot parlar d’una veritable comunitat en les xarxes socials? La metàfora de la xarxa ens recorda una altra figura plena de significat: la comunitat. I en el nostre cas, no es tracta d’una comunitat qualsevol, sinó de l’ideal de la comunitat cristiana, que implica la construcció d’un "nosaltres" que té en compte l’escolta de l’altre, el diàleg, la relació personal. Per això és tan important situar la comunicació en una perspectiva més àmplia, fonamentada sobre la persona, i posar l’accent en el valor de la interacció, entesa sempre com un diàleg i una oportunitat d’encontre amb els altres.
Ser comunitat significa fer el pas del jo i del tu al nosaltres; significa compartir, fer pròpies les situacions dels altres membres del grup. La comunitat neix quan tots els individus se senten acollits i acceptats els uns als altres; per això, en una comunitat que funciona bé, el menys dotat se sentirà com el més acollit i més comprès. En segon lloc, perquè un grup de persones arribi a ser comunitat és imprescindible que se sentin i siguin dependents els uns dels altres, és a dir, que tots els membres del grup s’identifiquin amb un projecte comú que estableixi relacions de dependència mútua. Per últim, cada membre ha de tenir consciència de dur a terme una missió en el grup; tots s’han de sentir útils, han de sentir que aporten la seva col·laboració a l’obra comuna. A vegades, el desig imperiós de l’eficàcia porta a concentrar feines i càrrecs en els més dotats per a aconseguir resultats immediats, i això provoca que els altres es desentenguin o impedeix a d’altres membres desenvolupar les seves capacitats.
Ser comunitat és tenir un sol cor i una sola ànima. És viure l’amistat, el clima de família, la solidaritat dels qui formen el mateix cos; tenir el mateix projecte de vida: l’Evangeli; és arribar a compartir els béns materials i les situacions interiors; responsabilitzar-se mútuament els uns dels altres.
