És ètic que, havent-hi un elevat progrés tecnològic, hi hagi pobresa en el món"? Aquest era el títol del debat en el que em van fer participar a finals del batxillerat, fa quasi 50 anys, quant faltaven pocs mesos perquè els nord-americans aconseguissin trepitjar la Lluna (i ara només falten dos mesos per recordar aquesta magnífica fita, el 20 de juliol 1969). Acabat el debat, l’auditori va votar, i va guanyar el "sí", considerant que no calia deixar d’invertir en ciència per intentar reduir la pobresa; aquella opinió era bastant lògica, però més si tenim en compte que tots érem de classe privilegiada.
I exactament 7 anys després d’aquell primer allunatge, la sonda nord-americana Viking 1 aconseguia posar-se sobre Mart i enviar a la Terra unes fotos, de línia en línia (20-juliol-1976). Són fites insòlites. Actualment hi ha previsió de poder trepitjar i habitar Mart (després d’un viatge de 6 mesos) a finals de la propera dècada. Si s’aconseguís el 20-juliol-2029, haurien transcorregut exactament 60 anys d’aquell primer allunatge.
Aquestes línies serveixen per encapçalar unes reflexions sobre el Status quo dels que habitem aquest món terrenal: una de gran importància és que, a la major part dels països, s’hagi arribat a consolidar la democràcia; una altra és que la llibertat de pensament i d’expressió hagin anat proliferant, i potser amb la possibilitat de que els drets humans arribin a ser universals (seria el màxim a desitjar!). La senzilla dita "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú" podria resumir fàcilment aquests objectius. Malauradament, milions de persones encara ho passen bastant o molt malament, sense que hi hagi massa moguda al respecte. Per exemple, és paradoxal l’actual situació de Veneçuela si tenim en compte que és una potencia mundial amb grans recursos en el sòl i el subsòl, però amb una greu fallida política, i sorprèn que, per millorar aquesta situació, molts caps d’estat recomanessin saltar-se la democràcia!
A un altre nivell: pegar un nen per educar-lo, no està bé! (fracàs de l’educació). També, si un adolescent diu que vol marxar de casa perquè se sent maltractat, no sembla sensat lligar-lo per evitar que marxi (en lloc de dialogar). O, si ja se sap que unes eleccions són il·legals, tampoc sembla massa sensat impedir-les a cops de porra!. I, a nivell estatal, també és absurd i inhumà que uns governants puguin enviar als seus joves a una guerra, matant, i potser morint, degut a mals entesos entre mandataris, o per rivalitats econòmiques. Això està succeint ara, amb més guerres imminents. Aquests joves ningú els hi pregunta res del tema, i tot és el resultat de la cobdícia d’uns governants incapaços d’escoltar i raonar amb plenitud mental! Ha passat temps, però ho tindrem sempre present quan alguns europeus vam descobrir el "nou món"; però, què ens va interessar més?: "cristianitzar-los" o "agafar el seu or"?; clarament va ser una invasió doncs nosaltres disposàvem de molta pólvora. Molt després, després de dues guerres mundials (aviat està dit), va haver-hi una aparent tranquil·litat amb l’anomenada "guerra freda"; i, després de molta tensió acumulada, el 8-desembre-1987, Reagan i Gorbatxov van decidir mútuament reduir l’armament; aquí sí que els hi podríem haver posat unes medalles si tenim en compte que, amb l’arsenal nuclear que acumulaven, s’hauria pogut aniquilar tota l’espècie humana. Una altra sonada història, més recent, va ser quan Irak va decidir envair al seu país veí Kuwait: és paradoxal, però podríem dir que va ser la cobdícia nord-americana (ansiosa pel "or negre") la que ens va salvar de la perillosa megalomania d’aquell governant invasor. És a dir: constantment bascula una inestabilitat "occident/orient", o "cristiana/musulmana", o també "capitalisme /comunisme", diferències que ens hem anat construint els humans.
Una fita històrica, que ha atenuat molts dels desastres de la humanitat, va ser la "Declaració Universal dels Drets Humans" (ONU, 10-12-1948). Es va anar estenent a bona part del món amb la "Convenció Europea" el 1950; també amb el "Compromís de Barcelona" el 1998; fins i tot arribant a les localitats amb la "Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans a la Ciutat", que joiosament va signar l’Ajuntament de Terrassa a Saint-Denis (a 11 km de Paris) el 18-5-2000 conjuntament amb unes 400 ciutats europees més (dissabte passat va fer 19 anys d’aquesta efemèride).
Però tornant al nostre món de cada dia: podem entendre que no calgui pegar bufetades als fills quan es porten malament, però no és possible entendre que alguns mascles adults maltractin i matin a les seves parelles (diguem-li violència masclista, de la que sembla que només es coneix la punxa de l’iceberg). Si creiem que el cervell de l’home i de la dona són equivalents, la diferencia d’una major massa muscular a favor de l’home no hauria d’importar; però resulta que la gestió dels moviments musculars la fa el cervell; per tant, probablement alguns homes deuen patir algun grau d’orgull o, més aviat, "trastorn", que els hi impedeix respectar les seves parelles, les que tenen el do suprem de poder gestar als fills. I no és un problema actual doncs, durant tota la història de la humanitat, l’home s’ha considerat, ell mateix, superior a la dona. Sembla que actualment aquesta greu problemàtica està minorant, però encara ens cal avançar molt.
Continuant amb la conducta humana: no és lícit fer assetjament i corrupció dins l’entorn laboral per obtenir-ne un profit; i podria ser més freqüent del que creiem. En un hospital de Terrassa s’han donat cassos de metges en els que, per haver intentat millorar l’assistència dialogant internament amb la direcció sobre algunes males praxis de professionals poc preparats, aquests directius, pretenent tapar els fets (en lloc de buscar solucions), s’han atrevit a diagnosticar-los una malaltia psiquiàtrica "fictícia", i, per arribar en aquest punt, han aconseguit una fraudulenta complicitat del Col·legi de Metges de Barcelona; però, encara més: aquesta situació s’ha acompanyat d’un hipòcrita "rentat de mans" per part del Consejo dels Col·legis de Metges (Madrid) i del nostre CatSalut de la Generalitat. És un parany que cal que la població, que hauria de rebre una assistència de màxima qualitat, sàpiga.
Cal doncs reflexionar i indagar perquè succeeixen les coses. La prevenció de tots aquests trastorns de conducta, produïts per nosaltres, els humans, només es pot aconseguir educant els infants ajudant-los "pensar per ells mateixos", més que donant-els-hi instruccions o facilitant respostes. Seria mirar d’educar a l’estil socràtic, amb una ment lliure, que s’anés edificant, sense prejudicis ni competitivitat. El llibre "El nen filòsof", de Jordi Nomen, podria ser un bon model d’aquesta línia pedagògica, especialment si els tutors i els pares (pare i mare) també saben transmetre els "valors" necessaris contagiant-los amb l’exemple.
