Amb una notable participació del 61,43 per cent del cens, gairebé sis punts més que el 2015, les eleccions municipals de diumenge passat han suposat una considerable sacsejada al mapa polític local. Per començar, la gran fragmentació inicial ha provocat l’expulsió de l’Ajuntament de quatre formacions: PP, CUP i, més de mal pair, Podemos-ICV i Terrassa en Comú que a les eleccions de 2015, junts, van ser segona amb sis regidors. Tot el contrari del que podia haver passat -que les 12 candidatures fessin molt difícil la governació-, ara resulta que només han quedat cinc grups, el guanyador dels quals és nou, i amb un sol pacte possible i previsible.
El Diari de Terrassa d’ahir ho destacava: aquesta expulsió de set de les candidatures que es presentaven té una cara negativa. Amb tots els descavalcats, prop d’un 20 per cent dels vots s’han quedat sense els representants que havien avalat. El 2015, aquests vots “perduts” no havien arribat ni al 5 per cent. Tenint en compte que només Tot per Terrassa ha superat el 29 per cent dels vots, han quedat tants votants fora com gairebé tots el que ha obtingut el PSC. Ha estat una altra conseqüència nefasta de la fragmentació inicial, que empobreix la representativitat global del nou Ajuntament. Valgui per si algú encara pensa que és millor anar separats per defensar el mateix objectiu!
Segons si es tenen en compte les proporcions de vot, o el nombre absolut o la distribució per barris, es poden fer diverses interpretacions sobre què ha passat. I cada partit tria la que més li convé. Aquí no hi ha espai per valorar correctament si un increment d’un punt i mig d’ERC respecte al 2015 és un gran avenç per celebrar, ni quina magnitud de derrota és que JxT en perdi quatre i mig o que C’s en perdi més de dos i mig. Tampoc hi ha espai per fer comparacions amb els resultats de les europees, o amb els resultats de fa just un mes a les espanyoles. Però, de tanta variabilitat, sí que se’n poden treure algunes conclusions. Primer, que unes eleccions es poden guanyar -en el sentit de merèixer-ho-, però també se solen perdre merescudament quan es cometen errors. Les divisions, les precipitacions, la desconfiança o l’arrogància són males companyies. En canvi, la penetració -i el control- del teixit social menut més que del gros, o la proximitat, són millors armes que cap programa.
Hi ha més factors, per entendre allò que a primera vista semblava incomprensible, però que té tot el sentit. Un, la pèrdua del context “oportunista” de victòries passades, com és el cas de TeC, de qui tothom recorda que portaven Colau o Iglesias -llavors en ascens- com a caps de cartell el 2015. Dos, no adonar-se que una campanya s’ha de fer per als qui no et coneixen i no refiat dels qui t’aplaudeixen. Tres, que per guanyar cal pensar en la majoria que no segueix els debats polítics ni li interessen. I, quatre, els pressupostos invertits en la campanya -se sabran?-, tot i que a primera vista és notori que hi ha hagut casos amb grans desproporcions entre despesa i resultats.
Unes eleccions no són un tribunal de justícia i, per tant, no recompensen necessàriament els qui han treballat més seriosament o els més ben preparats. Els resultats només mostren un “estat de confiança” provisional, que serà revalidat o no d’aquí a quatre anys. I només qui entengui millor què va passar diumenge més bons resultats podrà aconseguir el 2023.
