Les persones sovint estem convençudes que el que ens han ensenyat és suficient per viure. Ja som conscients que no ho sabem tot, perquè no som savis amb coneixements en tots els camps i en totes les matèries, però estem refiats que el que no sabem nosaltres altres ens ho explicaran. Tenim una mena de creença col·lectiva que la cultura d’Occident és suficient en si mateixa i que, a més, cal portar-la a d’altres països que estan més endarrerits i necessiten els nostres coneixements. El risc de creure això és que ens tanquem a aprendre coses que ens aporten persones que arriben d’altres continents. Qui ha dit que aquestes persones no tenen coses a ensenyar-nos? Que alguns d’ells vinguin perquè passen gana no vol pas dir que no tinguin uns valors a oferir que ajudin a millorar la nostra societat i la nostra convivència. L’islam no té res a aportar-nos? Els subsaharians no tenen res a dir-nos? I els llatinoamericans, més propers en els nostres codis culturals, no enriquiran la nostra cultura amb la seva presència? Estic segur que hem d’obrir-nos a les noves realitats que ens envolten amb el desig d’aprendre i no tan sols d’ensenyar. És un aprenentatge mutu que ens fa créixer a tots com a éssers humans.
De fet, si faig un repàs a la meva vida, m’adono que ja ha estat així i que alguns dels meus millors amics han vingut d’altres continents. D’ells he après moltes coses i els estic profundament agraït. Quan t’arrisques a obrir les portes de la teva llar i a conviure amb ells, veus que moltes d’aquelles coses que per a tu eren vitals i definitives no ho són tant. Que hi ha altres maneres d’entendre la família, l’amistat, la vida, la mort. Quan ets capaç d’escoltar el que et diuen i el que viuen, vas afinant molt més els teus criteris. Sobretot aprens a no encasellar-te en les teves veritats i a fugir de qualsevol mena de fonamentalisme.
És evident que cap aprenentatge no és senzill, que demana molt d’esforç, perquè conviure amb persones d’altres cultures és complicat i difícil. Es necessita molta generositat per anar coneixent i entenent el que volen i el que ens volen dir. Sembla que ho entens tot i, en canvi, no has copsat res del que et volen dir. És com aprendre de gran un nou idioma, que sense voler vas traduint tot el que sents o has de dir. Però amb el temps t’adones que no has de traduir el que els teus amics et diuen, sinó que t’has de ficar a la seva pell i entendre les seves raons més profundes. Gaudeix del que t’ofereixen i no vulguis passar-ho tot pels teus referents culturals.
Sempre recordaré les llargues converses amb el Joao Tomé. La seva visió de la vida, la seva capacitat de creure en les persones, tot i que sovint l’havien esclavitzat i enganyat. El seu cor pacífic, capaç de perdonar i viure sense ressentiments. Recordo la seva mort: quin exemple de vida va ser morir amb aquella serenor i esperança. Quan vaig conèixer el Joao, la presència d’immigrants a casa nostra no era tan evident. Però, quan veig les dificultats d’avui i penso que per culpa d’aquests obstacles podia no haver conegut el Joao, el meu ésser s’estremeix i un calfred em recorre tota la meva persona. I quants Joaos deixarem de conèixer per les nostres pors i pels murs físics i mentals que tenim?
Un dia espero anar a Moçambic, la terra del meu amic. Vull agrair a aquella gent el fet d’haver-lo conegut i estimat. Els vull explicar el bé que va fer a moltes persones de Barcelona i la rodalia que el van conèixer. Que sàpiguen que ell va saber dur, a un grup de joves i no tan joves, un nou alè de vida i esperança. Avui molts dels seus compatriotes arriben a casa nostra. Alguns d’ells gairebé van nus, i només poden compartir el que han après de la vida i el que els ha tocat viure. A alguns potser els sembla que no és res, però a mi em sembla que és molt.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
