Estem entrant en les últimes setmanes de curs escolar i faig balanç de quines han estat les xerrades que he anat a fer als diferents centres educatius del nostre país, xerrades que en la majoria dels casos han estat adreçades a pares i mares de nois i noies d’entre els 3 i els 16 anys, i he pogut observar algunes coses que considero interessants de poder compartir. Tot i tenir una bateria de conferències abordant diferents temàtiques dues han estat les xerrades protagonistes: “Com evitar l’addicció a les pantalles” com a demanda absoluta i “Posar límits als nostres fills”, en segona posició. Dos elements, el consum desmesurat de les noves tecnologies i la necessitat de limitar comportaments dels nostres fills, que han estat reclamats en més d’una cinquantena d’ocasions en un sol cicle escolar.
Altra dada interessant és que en aquestes dues qüestions les sales a on es realitzaven les conferències han estat plenes a petar, de famílies desbordades que busquen eines per poder limitar l’ús del mòbil o de la Play en els seus fills i que necessiten saber com entrar en cintura la manera de fer de nens i adolescents.
He explicat de la necessitat i obligació que tenim els pares de controlar l’ús de les pantalles si no volem recollir problemes d’aquí uns quants mesos quan quedin enganxats a les màquines o tinguin una manera de fer maldestra i mal educada. La utilització del “no” com a eina educativa, per enfortir la capacitat de resiliència i transmetre als seus fills que de vegades a la vida el fracàs i la frustració també apareixen.
Els nens i joves segueixen fent el que tota la vida han fet. Intenten créixer amb la suficiència emotiva d’aconseguir-ho tot, amb el xantatge emocional als seus pares per fer-los sentir mals pares si no els donen el que ells demanen. Som els adults els que hem de tenir clar quin ha de ser el nostre posicionament davant dels estirabots que els fills ens presenten. La feina d’educar implica desgast energètic, presència i sovint contrarietat i disputa però és això el que ens toca fer com a responsables de la formació dels nostres fills. Ningú va dir que fos fàcil però la dificultat del fet educatiu no ens ha de fer abandonar el camí que ens toca marcar i recórrer.
Fer de pares vol dir fer-se present amb criteri ferm davant les contrarietats i situacions de conflicte que segur que apareixeran a mida que els nostres fills es van fent grans. Educar és una feina extraordinària per tot el que aporta quan reculls els resultats un cop s’han fet grans, però recordem que es recollirà allò que s’hagi sembrat en els anys anteriors. Abandonar l’educació dels nostres fills en mans de les demandes que ells fan amb assiduïtat sense posar-hi cap trava és garantia de llaurar un terreny per al despotisme i la intolerància, acompanyar-los en la cursa per orientar la vida oferint, però també negant, les coses que toquen de les que no toquen ens apropa a preparar-los per a una vida real i no impostada.
Que jo m’hagi passat el curs escolar explicant com evitar que els joves s’enganxin a les noves tecnologies de manera malaltissa o bé que utilitzem el “no” molt més sovint del que estem acostumats a fer-ho no deixa de preocupar-me respecte de quin tipus de societat estem construint.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
