Cinc-cents euros" és el títol d’un text que rebo per correu. Resumeixo la història:
"El Pau es troba amb la Laura, la seva amiga, en un bar. Ell li diu que està abatut, enfonsat, que dubta de tot. Va relatant el que no funciona a la seva vida. Ella l’escolta, es mostra receptiva al malestar de l’amic. Després treu un bitllet de cinc-cents euros i li demana si els vol. El Pau, molt sorprès, respon afirmativament. La Laura l’arruga, en fa una bola de paper i li torna a demanar si l’accepta. La resposta torna a ser afirmativa. La Laura el redreça, el tira a terra, el trepitja i li torna a preguntar si l’acceptaria. En aquests moments, el Pau se la mira incrèdul; no sap on vol anar a parar la seva amiga. Li respon que aquest bitllet conserva el seu valor mentre no estigui esquinçat o bé fet miques. La noia aprofita per dir-li que ell també té valor, malgrat que se senti abatut, sense forces i desanimat. La trobada reconforta Pau i l’encoratja".
El relat ens pot fer somriure. Òbviament és una metàfora. Un bitllet de cinc-cents euros no és gens menyspreable però difícilment el portem a la butxaca. El text fa èmfasi en el valor intrínsec i objectiu dels diners, que en el relat representen el sentiment intern de vàlua. En aquest cas hi ha el valor objectiu (els diners) i el subjectiu (com se sent el Pau). Per què dubta tant d’ell mateix? Aquest noi es troba en un moment de desànim, d’enfonsament. Li calen les paraules contundents de la seva amiga, com una corda de salvació.
Cadascú és posseïdor d’un valor però a voltes aquest es troba camuflat, amagat i enterrat. Aleshores cal desbrossar el terreny, treure i llençar el que obstaculitza, que no serveix, que fa nosa. Emilio Lledó ens parla de l’amor absolutament necessari a un mateix, al que un és i té. Aquest amor, no l’hem de confondre amb supèrbia, orgull, infatuació. Té a veure amb un sentiment de confiança, d’esperança i, en el millor dels casos, amb la certesa que es trobarà la sortida al malestar.
El poeta Antonio Gamoneda, un exemple de vida plena d’entrebancs, ho diu molt clar en un dels seus poemes: "Veinte años. He sido escarnecido y olvidado. Ya no comprendo la noche ni el canto de los muchachos en las praderas y, sin embargo, sé que algo más grande y más real que yo hay en mí, va en mis huesos…".
Ens ho diu un poeta, un ésser excepcional, que ubica aquest saber en els ossos, en l’ estructura, en la part sòlida del nostre cos. Aquesta certesa perquè sigui efectiva cal experimentar-la i viure-la. El resultat satisfactori de tasques que duem a terme l’alimenta.
Quan el cos emmalalteix i es veu atacat per bacteris i virus ho consultem al metge. Es necessita un mínim de salut física per poder viure. Quan aquesta falla el subjecte està de baixa, ha de fer llit o, si és més greu, ha d’ingressar directament a l’hospital. L’ànima també té enemics invisibles, però no menys perjudicials. Quan està afeblida cal recórrer a les bones experiències, als amics, a la confiança que es trobarà la sortida al malestar. Si aquest és més punyent i persisteix ens cal la humilitat i decisió de demanar ajut. Els psicoanalistes sabem de camins tortuosos de l’ànima, i també sabem que cal una disposició per explorar d’on ve l’angúnia. Cal també no caure en el parany estèril de la queixa. Hi ha subjectes que es menystenen, a qui els costa valorar-se.
Un treball de psicoteràpia pot restablir o generar un amor cap a un mateix, cap al que s’és i es vol. Condició indispensable per generar projectes i benestar.
* L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista
