Dia de reflexió. Una obligació formal rònega -com la de no publicar enquestes-, pensada per quan no hi havia Whatsapp ni Twitter. Però, mentre el món ja va amb fibra òptica, la burocràcia administrativa encara va amb senyals de fum. Per a les noves generacions, això de fer tot un dia de reflexió aviat els sonarà tan rar com celebrar la Quaresma o fer la quarantena després del part. En realitat, l’únic avantatge del dia de reflexió és per als candidats que, després d’una campanya electoral esgotadora, tenen un dia de relaxament. I, qui sap, potser també per als electors, dispensats de la propaganda i resignats a rebre la pluja dels especials electorals de diumenge a ràdio i televisió.
Però, si s’ha de reflexionar, reflexionem. Per exemple, reflexionem sobre aquesta norma que fa que a la majoria de debats només participin els que ja tenien cadira a les institucions i que deixa fora les cares noves. Una norma que, a més, explica aliances tàctiques i divisions oportunistes, bé sigui per tenir faristol als debats o per prendre’l als qui te l’havien prestat quatre anys abans.
Reflexionem, també, sobre el fet que entre els candidats a alcalde, a Terrassa, hi hagi una majoria tan majoritària d’homes. No sóc gens de quotes forçades, però entre poc i massa. Ni les candidatures més suposadament feministes, aquelles que parlen en femení, no han estat capaces de presentar candidates. I, per cert, una qüestió absolutament frívola: una proporció elevada dels homes va amb barba de tres dies, o més. Possiblement, es tracta d’una estètica que busca aparentar informalitat, proximitat, joventut… Amb preponderància cap a l’esquerra, però també emmascarant la dreta.
Posats a reflexionar, però respectant la prohibició de dir noms, podríem reflexionar sobre el joc brut que fa córrer informació esbiaixada contra l’adversari. És lleig. També em sembla discutible que, per afirmar-se uns, es necessiti assenyalar els adversaris -com per posar-se al mateix nivell de competència-, ni que sigui amb fotos borroses.
O, encara, seria interessant avaluar el fet que la identitat d’un candidat a alcalde hagi d’anar acompanyada d’alcaldesses d’altres localitats. I sí: és lògic que es valori l’excepcionalitat de presentar candidats a l’exili, assumint la incertesa de la seva futura incorporació al govern de la ciutat.
Finalment, podem reflexionar sobre els programes. La meva impressió és que, més enllà d’alguns temes molt ideologitzats -particularment, la qüestió de la municipalització dels serveis públics-, en la resta de qüestions sorprèn la similitud de propostes. Qui no vol una ciutat sostenible, facilitar l’accés a l’habitatge o crear llocs de treball? En alguns casos, també s’ha de dir, tals propostes que en cap cas es resolen a nivell local. Però, sigui com sigui, potser hauria estat útil dedicar-se a assenyalar exclusivament les diferències, com en aquells entreteniments dels diaris on, si en trobes set, guanyes.
Finalment, després de reflexionar tot el dia, de contrastar eslògans, comparar somriures -i barbes-, llegir propostes o considerar ocurrències, l’elector vota… a qui li té més confiança i respecte. I aquesta és una dimensió tan personal i intransferible que cap campanya ni cap debat no contribueix massa a definir. Jo, per exemple, hauria votat el mateix amb i sense campanya. I, sobretot, amb i sense dia de reflexió.
