Quan acabi el mandat municipal que comença amb les eleccions de demà, estarem a prop d’esgotar el primer quart del segle XXI. No sé a vostès. A mi, em fa una mica de vertigen. El resultat de les eleccions marcarà la vida d’una ciutat que no es pot permetre un nou mandat inert. Terrassa té més potència demogràfica que econòmica i aquesta equació no és bona. Cal buscar nous equilibris que permetin crear riquesa i pensar a poder generar més oportunitats i més repartides. De fet el més important per al proper mandat és que existeixi una agenda. Venim d’un mandat en què només hi havia un punt a l’agenda: la municipalització de l’aigua que un cop realitzada tothom ha vist com canviava del tot la vida dels ciutadans! Deixa divisió i deixa una sentència judicial que, en primera instància, és una esmena a la totalitat de com l’Ajuntament ha gestionat el procés de canvi de gestió de l’aigua.
El primer que cal doncs és tenir una agenda. Saber el que es vol fer. I per això caldrà veure si una certa estabilitat és possible. La base de la política és arribar a acords amb els que no pensen com tu. Els polítics locals estaran posats a prova. Cap suma serà fàcil. El que surti guanyador en la llista més votada té l’avantatge natural que li atorga la llei, però una cosa és arribar a l’alcaldia i una altra, poder governar. A la ciutat, li cal que es pugui exercir un lideratge constructiu i estable. La governança estable hauria de permetre que els bàsics funcionin: atenció social als més desfavorits, educació, salut, seguretat, promoció econòmica, mobilitat, infraestructures de marca (hoquei, jazz, castellers, Fira Modernista, etc.). Que funcionin els bàsics és fonamental i això comporta una gestió consistent. Més enllà dels bàsics, la ciutat necessita construir una singularitat estratègica. Una narrativa compartida, que posi focus a apostes que puguin diferenciar en positiu la ciutat i tinguin com a resultat crear més oportunitats per als ciutadans. Terrassa necessita estratègia i crear un ambient perquè no sigui només un conjunt d’idees felices. Necessitem aterrar en una estratègia compartida amb la realitat.
Veient el que han dit els partits en campanya, sembla evident que serà un mandat on de nou es replantejarà l’elaboració d’un POUM. Però fer un pla urbanístic sense una idea de ciutat és un exercici perillós. Tant l’estratègia com el POUM han de permetre fer apostes rellevants. Sense una idea de ciutat potent, tot decau cap a una pendent de mediocritat sense aturador. Les idees de repensar la ciutat per a l’actual context de l’habitatge, repensar completament els espais econòmics o cobrir les rieres són elements que cal madurar i fer encaixar en una idea de futur de ciutat que tingui coherències bàsiques.
El proper mandat hauria de reprendre la necessitat imperiosa d’acabar la B-40. La desindustrialització de Terrassa és alarmant. Molt seriosa. La B-40 no és una broma. Que enllaci amb el Llobregat és important i com a mínim amb Sabadell. És evident que el nord de la ciutat serà un espai a considerar amb detall. L’aprovació de l’anella verda ha de suposar un actiu potent per a la ciutat. Els actius cal cuidar-los, cal invertir-hi i cal donar-los vida. Altrament les bones intencions es degraden aviat.
En el proper mandat, el proper alcalde, sigui Alfredo Vega, sigui Isaac Albert, per citar els dos que semblen tenir més possibilitats, ha de recosir les relacions amb el sector privat. Les ciutats que volen funcionar només amb l’empenta pública no van massa enllà. Les ciutats necessiten ser bimotor: públic i privat. Amb regles clares i transparents, però també amb un perímetre de confiança que permeti que hi hagi un joc de compromisos que sumi i es concreti en favor de projectes de ciutat. Venim d’una etapa en què s’han trencat alguns consensos bàsics que a Terrassa no li havien anat malament en l’àmbit de la col·laboració entre públics i privats.
Diumenge a la nit, sabrem el que hem decidit entre tots els ciutadans i ens començarem a imaginar malabarismes per formar govern. És el moment d’agrair, a tots els que es presenten, el servei que fan en proposar-se per governar la ciutat. Necessitem gent que es vulgui dedicar honestament a la política i necessitem talent a la política. Sense talent gestionarem pèssimament la ciutat i el país. Cal donar les gràcies als que es presenten, pensin com pensin. El món local no és massa còmode per als que els toca exercir el poder. Que ningú els obligui a fer-ho no vol dir que no els puguem agrair que ho facin. A partir de dilluns ens caldrà demanar-los responsabilitat i que pensin en la ciutat més enllà de les comoditats de les seves inèrcies partidistes. Una cosa la sabem segura, si ningú cedeix, el govern serà impossible.
