Dimarts 20 de maig ens va deixar el Domènec. El vaig conèixer al veïnat, desprès a Òmnium, fa molts anys, només una quarantena. Va ser un treballador nat, incansable. Comptable d’ofici va aportar el seu saber arreu per on va passar. Regidor a l’Ajuntament, no es va encallar a la cadira. Soci del Coro Vell, va empènyer la secció de cinema i ,desprès amb Carme Torrades, l’ incipient TV 20 televisió de Terrassa. També es va implicar a Ràdio Terrassa, d’on en va sortir escaldat, ell i molts socis, en una acció especulativa del darrer responsable; crec recordar que fins i tot va arribar als tribunals. A Òmnium va impulsar, tant com va poder, el Moviment Rialles, fent-los costat directament o mitjançant el seu bon amic Ramon Solanellas , també de la junta rectora. Essent ell president es va fer el trasllat de la seu del carrer Sant Antoni al del Portal Nou. Recordo encara una derrama que aquell any va suposar pagar doble quota tots els socis per fer front al pressupost que va suposar el canvi de seu esmentat. Una seu que va ser condicionada sota la direcció de l’arquitecte, soci i membre de la junta, Francesc de Paula Subirats. Òmnium tenia aquells anys 700 socis aproximadament; avui en té 4700 a Terrassa i, com són les coses, ha de gruar a la seu nacional el pressupost per fer algunes activitats pròpies. A Barcelona sembla que han copiat el centralisme i això coarta i fa molt feixuga la iniciativa i la lliure acció terrassenca. Segur que això també passa a altres seus locals.
Recuperada la democràcia i l’autonomia, va participar activament en la política a l’Agrupació local d’Unió democràtica de Catalunya amb els germans Badia i Tobella. Fou President local, Conseller Nacional i President de la Intercomarcal de les comarques de Barcelona. La defensa de Catalunya i de la Justícia social el van acompanyar sempre.
Va ser patró de la Fundació Torre del Palau, on ens va ajudar i força en decisions d’ordre econòmic. Va empènyer l’edició d’Els Llibres de Terrassa, dels quals ja en portem una setantena. També va formar part de Junta de la Cambra de la Propietat. Tot ha canviat en pocs anys, però no seriem on som sense tots els precedents que van viure i resoldre els qui abans van ocupar llocs de responsabilitat. En Domènec fou un d’ells, discret sempre, però amb visió llarga, malgrat que els temps no l’acompanyaven.
Els darrers temps, ja molt limitat, encara sortia de casa amb la cadira de rodes que el portava. Amb la veu afeblida, seguia la moguda independentista i republicana amb esperança i alhora amb indignació davant els "remeis" que ens aplicaven des de la metròpoli.
Un encoratjament a la família, a l’Antonia la seva fidel esposa i als fills i filles. Que l’exemple del pare els faci també fidels al país per sempre més.
Valguin aquestes ratlles com a senzill homenatge i agraïment a la seva trajectòria ciutadana, professional i personal.
* L’autor és membre del Patronat de la Fundació Torre del Palau
