N’hem vist de tots colors i en seguirem veient moltes més en els propers dies i setmanes. La provocació és un dels esports nacionals més practicats amb la finalitat de perdre els estreps i d’acabar responent/saltant per caure en el parany que cerca/prepara el provocador de manera continuada i perversa. Tot està perfectament estudiat i mesurat. Defugiu dels arguments fonamentats en qualsevol improvisació. Cada gest, amenaça o comentari compta amb una anàlisi/estudi que mesura quines en poden ser les conseqüències i resultats. Determinats comentaris, observacions i tota mena de situacions porten aquest guarniment de crispació perquè alguns polítics s’exposin de bona fe al discurs justificatiu dels qui s’atribueixen tots els arguments/legitimitat sobre l’ordre, la justícia, la llei i el patriotisme; aixoplugats sota l’Estat de dret i l’imperi de la llei.
Com s’ha d’entendre el to amenaçador d’Albert Rivera en la sessió inaugural de la nova legislatura en el Congrés dels Diputats? Com s’interpreta que el Sr. Abascal segui justament darrera del president del govern en funcions? Com es llegeix que la representant de VOX titlli de criminals els polítics que pateixen presó i aquesta vergonyant/humiliant situació al voltant d’un judici del tot injust i denigrant? Compte amb maniobres i jocs de mans que pretenen girar la truita amb més o menys i facilitat. Les provocacions, amb alguna comptada excepció, venen totes del mateix sector. El trajecte és sempre el mateix. El llenguatge i el dit acusador són persistents i entren en el terreny de l’ofensa, l’insult i el menyspreu -"que se joda"- amb una facilitat d’allò més increïble. El seny i la serenitat són del tot imprescindibles en aquesta cursa embogida on es vol que l’adversari perdi els papers i s’enfonsi. A l’escola o al carrer comptaven fins a deu i entenc que els nostres polítics han hagut de comptar moltíssim més per evitar qualsevol relliscada. Cada dia s’han de mossegar la llengua. Entenc que no és pas senzill. Personalment, no sé si hagués aguantat davant alguna declaració de certs testimonis en el judici del Suprem o enfront la mirada rabiosa i venjativa d’alguns diputats.
Sovint hi ha una aparença molt refinada i subtil per part de qui provoca. Ben segur que tothom pot anar, viatjar i moure’s per on vulgui. Però ben cert, també, que la presència en un espai/poble concret i, en determinades circumstàncies, pot esverar els ànims del personal. La justificació d’alguns muntatges pot amagar perverses intencions. Alguns cursos accelerats de patriotisme fan olor de cremat. Si entenem els procediments provocatius dins l’àmbit de la quotidianitat també hem d’entendre que en el món de la política es despleguin d’allò més. Tinc la impressió que en els propers dies i setmanes hi haurà moltes més ocasions per copsar aquesta situació que s’afegeix a una forma de fer política prou malmesa, ofensiva i deteriorada. Els comentaris vexatius/rònecs sobre la dona per part de la ultradreta són una clara provocació a tots els moviments, canvis i millores que s’han aconseguit a base de lluita i patiment. La reivindicació de la figura del "cavaller espanyol" assimilable a coneguts textos de la música de sarsuela és una afronta per a la gent, molta gent, educada i respectuosa que s’allunya de qualsevol histrionisme. La majoria, així ho penso, obrim la porta, saludem, deixem passar i no ens pengem cap etiqueta. Alguns partits han eixamplat l’espai d’un peculiar laboratori on s’estudien i preparen noves i maldestres provocacions. Aquestes acaben sent l’únic argument que els identifica. Ideologia? Quina ideologia! El que compta és "liquidar" l’adversari sense cap mena d’escrúpol ni respecte. Preocupant i perillós.
