La proximitat de les eleccions municipals permet seguir fent algunes reflexions de caràcter general. Sobretot perquè hi ha dos fets nous que canvien les condicions tradicionals de la decisió de vot. Una, que ja havia comentat la setmana passada, la de la fragmentació de l’oferta que a Terrassa és de dotze opcions, però en altres ciutats encara és més gran. L’altra que, ara més que mai, el vot és molt voluble i a cada convocatòria tot és revisable: el mapa polític ha deixat de dibuixar-se sobre un terreny rocós, i s’ha convertit en un sorral.
La decisió de vot, doncs, es pren cada vegada més a darrera hora perquè no està lligada d’avançada, com era fa pocs anys, a unes determinades sigles molt estables tan ideològicament com de lideratges. Ara, a cada elecció, les sigles canvien, els líders són nous, les ideologies són confuses i els programes, molt intercanviables. Així doncs, què porta a votar una o altra opció?
Les variables que pesen en la decisió són diverses. Ara mateix, el diguem-ne “factor país” té molt de pes. I és així perquè és cert que la gravetat del context polític general és determinant. Ja ho va ser a les eleccions de 2015, i ara encara més. Les candidatures de Jordi Ballart, de Lluís Puig o de Pepi Oller no s’expliquen al marge de la crisi política provocada pel 155. I també influirà el “factor país” en el vot a Ciudadanos o el PSC, ni que sigui en sentit contrari. De manera que el “factor ciutat”, és a dir, les polítiques locals, ja no determinarà gaire la decisió. Això no vol dir que no es parli de la ciutat. Però el que és segur que a dotze candidatures no els corresponen dotze models de ciutat, ni dotze polítiques de transport públic, d’habitatge o de neteja i civisme. I el factor local sovint acaba sent un “factor reclam”, és a dir, cada candidatura s’inventa alguns projectes que cridin l’atenció, i poca cosa més.
Una altra variable cada vegada més determinant és la confiança en el líder o en l’organització política. Precisament pel context d’incertesa que vivim, qui és capaç de generar confiança té molt de guanyat. La meva opinió és que les promeses electorals han perdut pes, fonamentalment per un descrèdit guanyat a pols. Costen de complir! És difícil fiar-se de promeses que tothom sap que no són a l’abast d’un Ajuntament, que depenen de decisions que es prenen en àmbits de govern més generals, sovint a Europa, i d’altres que estan lligades als vaivens globals de l’economia i la cultura. I, davant d’aquests escenaris tan oberts, la confiança en l’honestedat del candidat, en el seu bon criteri davant dels imprevistos, en la seva determinació a l’hora de defensar els interessos locals, esdevé el més rellevant.
I, si el factor país i el factor confiança guanyen pes, la ideologia i el programa en perden. Qui vota després d’haver-se llegit i comparat els diversos programes? Qui ho fa després de llegir les diverses entrevistes als candidats? Algú va als mítings per informar-se, més enllà d’acompanyar i donar suport al propi candidat? Aquí pesa negativament una certa obsolescència en les formes de la comunicació política. Programes, debats i mítings són fórmules antigues. Els eslògans també coixegen, per intercanviables. I les pancartes penjades als carrers, tres quarts del mateix: en altres països ni s’utilitzen. Tanmateix, i sigui quin sigui el criteri, votar és participar en una aposta de futur. I, certament, una aposta es pot guanyar o perdre. Però en qualsevol cas, per guanyar, cal tenir-ne números. Dit d’una altra manera: decidim i votem!
