L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible va ser aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre del 2015 a través de la resolució "Transformar el nostre món; l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible". Aquest ambiciós i alhora imprescindible macroprojecte pretén activar i estimular l’acció en cinc àmbits de vital importància: les persones, el planeta, la prosperitat, la pau i el partenariat. La voluntat no és altra que desenvolupar compromisos, remoure consciències i fer un món millor des d’unes administracions modernes i mitjançant una nova i transversal governança compromesa amb les persones i amb el nostre entorn.
És per això que el Govern de Catalunya, en el Pla de Govern per a la XI legislatura, va assumir el compromís d’elaborar un pla nacional que assegurés l’aplicació de l’Agenda 2030 al nostre país. En la mateixa línia, el Govern de l’Estat espanyol, en recent sessió del Consell de Ministres de 22 de març, aprovava el seu compromís amb l’objectiu fixat per Nacions Unides. Per explicar-ho fàcil, l’Agenda conté 17 objectius globals anomenats objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i 169 fites associades a assolir en l’horitzó posat al 2030, i els governs s’han compromès a través de Nacions Unides a assolir-los en aquest termini de temps. Els 17 objectius són compromisos amb la fi de la pobresa, la fam zero, la salut i el benestar, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, l’aigua neta i el sanejament, l’energia assequible i no contaminant, el treball decent i el creixement econòmic, la indústria/innovació/infraestructura, la reducció de les desigualtats, les ciutats i les comunitats sostenibles, la producció i el consum responsable, l’acció pel clima, la protecció de la vida submarina, la protecció de la vida en els ecosistemes terrestres, la pau, justícia i institucions sòlides i les aliances per aconseguir els objectius.
El repte és majúscul i els ajuntaments s’han d’involucrar en primera persona a aplicar les seves polítiques, sempre, amb la visió de l’Agenda 2030 i dels seus 17 ODS. Si observem Terrassa, veurem que el camí per recórrer és llarg i sinuós, perquè en cada un dels 17 objectius trobaríem mancances. A títol d’exemple, molts alumnes de centres d’alta complexitat a la nostra ciutat arriben a escola al matí sense haver sopat la nit anterior i sense haver esmorzat, necessitant d’un servei extra de les escoles consistents a facilitar-los una peça de fruita per tal que puguin pràcticament aguantar-se drets, o la situació de vulnerabilitat de moltes famílies que hom veu reflectida en els problemes derivats de l’atur, tals com la pobresa energètica i la manca d’un digne habitatge. Una ciutat, a més, amb uns índexs elevadíssims de contaminació atmosfèrica i acústica, o que no és capaç d’aplicar sistemes sostenibles i eficaços en el seu sistema de recollida de residus.
I sí, el camí és complex i alhora apassionant, amb reptes com la pacificació del trànsit de vehicles i la conscienciació dels terrassencs que cal utilitzar el transport públic, i emprendre, amb polítiques actives de subvencions i bonificacions per part de l’Ajuntament, un camí decidit cap a la utilització del vehicle elèctric, sostenible per tant, que pugui conviure amb la progressiva disminució de la utilització del vehicle privat. I em vull detenir en el punt de la coexistència de models, perquè just l’Agenda 2030 i els seus 17 ODS en destaquen el partenariat i les aliances per aconseguir els objectius; l’instrument no és gens menor i un toc d’atenció per a aquells que veuen la política només des de la seva legítima ideologia política. Nosaltres creiem des de sempre en el model de col·laboració público-privada, perquè la convivència d’ambdós, i el propi autocontrol de models, en resulta ser el més equilibrat i eficaç sense cap mena de dubte; difícilment sinó el posaria l’ONU com a instrument necessari per resoldre les greus mancances del nostre planeta.
Amb aquesta col·laboració cal afrontar des del primer dia del proper mandat reptes com el desenvolupament d’un autèntic campus universitari de referència a Terrassa, on els estudiants es sentin terrassencs i on el seu talent no s’esfumi quan acaben els estudis com passa ara; per fer-ho, la universitat haurà de col·laborar en primera persona amb l’Ajuntament. O per exemple establir uns criteris de treball conjunt amb la propietat dels polígons industrials de la ciutat per tal de desenvolupar-los i evitar el que li ha passat al govern socialista, que no ha estat capaç de concretar fórmules per desenvolupar Can Guitard i els Bellots 2, fins a quinze dies abans d’acabar aquest mandat quan el POUM és de 2003 (fa 16 anys).
També l’habitatge requereix de molta estratègia per tal de mobilitzar el parc buit que té Terrassa en l’actualitat, on un 25% és propietat dels grans tenidors i, per moltes multes que es posin als propietaris, segueixen estant buits.
En definitiva, l’Agenda 2030 de l’ONU ens deixa molt clar que per solucionar els grans drames socials del planeta el que cal fer és fer-ho des de vessants pactistes, de negociació, i fugint de pures ideologies polítiques; cal que ho fem JUNTS.
* L’autor és candidat a l’alcaldia de JxTerrassa
