A la facultat, una companya del departament em diu que viu una mena d’estat de xoc des de la tardor de 2017. Es troba, ens trobem, davant una espècie de bloqueig mental per tot el que està succeint en els darrers temps. Massa sovint, les converses deriven en un perllongat silenci car ja no sabem què dir més. Ben cert que els despropòsits i les humiliacions s’han succeït de manera vertiginosa i hom s’acaba preguntant quines sorpreses ens trobarem demà o en els propers dies al voltant del judici del Suprem, de les declaracions de nous testimonis o dels estirabots i requeriments absurds dels qui presideixen aquest judici. Hi ha moments que no sabem si pot succeir o es pot escoltar algun improperi més sobre uns fets, i on els suposats delictes pels quals s’acusa els nostres polítics no tenen ni cap ni peus. Si un dels arguments és la resistència i l’obstrucció a l’autoritat, algú em pot explicar què passa quan les forces de seguretat han de sortir per cames de Son Banya a Palma de Mallorca, de la Cañada Real a Madrid o de les Tres Mil Vivendes de Sevilla? De tot aquell personal no he sentit mai que ningú estigués acusat per cap mena de delicte de caire sediciós ni conspiratiu. Des de fa massa temps no estàvem ni preparats ni mentalitzats per veure tota mena de nyaps per part dels qui tenen la paella pel mànec. Si els nostres conceptes de lògica i coherència no ens ajuden a entendre res encara ens resultarà molt més difícil, del tot impossible, quan arribi la jornada del proper 21 de maig on es constitueix el Congrés i el Senat després de les eleccions del proppassat 28 d’abril. Estem a les portes d’una data històrica però entesa des del cantó menys amable i del tot llastimós i amarg. Una jornada per plorar i poca cosa a celebrar.
Quan llegeixo de quina manera arribaran i com es mouran els quatre diputats electes -Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Oriol Junqueras- i el senador Raül Romeva, no em puc creure que estiguem al segle XXI i en un Estat, suposadament, democràtic i respectuós amb els drets de la ciutadania. És una percepció del tot anacrònica. El recorregut des de la presó, l’accés a les cambres i el dispositiu de seguretat al voltant de tots els moments i moviments no fan pensar altra cosa que amb la humiliació més perversa i la degradació sense límits per part de les autoritats judicials. Així com ben aviat arribin i en prenguin possessió seran retornats al centre penitenciari. Tot ja és prou gros i amb quina facilitat se’ns han exhaurit els qualificatius per fer-ne una mínima descripció/valoració. Totes les mesures són excepcionals a ulls del Suprem i aquesta excepcionalitat és la que ens esparvera i descol·loca davant una situació que només havia d’haver tingut sortida pel camí de la política i el diàleg. El discurs de la judicatura, així ens ho volen vendre, acaba semblant un immens favor i esperit col·laborador perquè els diputats electes puguin exercir els seus drets. Quina bona gent! Però de quina excepcionalitat estem parlant i de quins riscos es fa referència? Vergonyós i molt deplorable. Ja fa dies que no volem escoltar més històries sobre suposades i esfereïdores mirades d’odi, sobre situacions angoixants i actituds d’extrema perversió amb el suport de perilloses armes a base de rentavaixelles. Reconec que no sé si serem capaços de veure, mai entendre, les colpidores imatges d’uns diputats que vénen i retornen a la presó després d’aconseguir la seva acta. Qualsevol possible antecedent sobre el tema no em serveix ni admet comparacions. Qualsevol argument sobre la possible fuita dels acusats encara menys. Caldrà ser valents i admetre que l’emoció ens supera. N’hem perdut el compte.
