El rellotge del calendari batega a tot drap. Passen els dies sense solució de continuïtat. Gairebé sense adonar-nos-en, ja som a mig any. Malgrat tot, la cadència de la paremiologia ens aporta reflexions i consells ben savis. Ens han d’ajudar a viure més plenament… Tal com avançava al títol, la pròpia aigua ja és tot un símbol de vida.
En línia idèntica, "no és bon maig el que no deixa bassa plena". O bé "pluja de maig, collita segura". I "una flor no fa maig, ni una gota fa raig". També "al mes de maig, plou de raig a raig".
"Cada cosa al seu temps i, pel maig, cireretes." De fet, "del maig a la meitat, l’hivern acabat". Ja s’albira la proximitat del quaranta de maig, encara que sigui amb reminiscències d’un adagi castellà. Els catalans ho capgirem amb la dita "fins al 12 de maig, l’hivern no diu me’n vaig"… Som davant d’un mes especialment joliu. De fet, "la fusta de maig fa bona música" i "la mel de maig, la reina de les mels".
Alguns pobles del nostre entorn més immediat -com ara Viladecavalls- festegen "el roser de maig" (el primer o segon diumenge de mes. Àdhuc, en algun cas, per la Pentecosta). Una celebració que s’emmarca dins el cicle de la rosa al Principat. Una flor que és el símbol màxim de la primavera per excel·lència. Vinculada als conceptes de bellesa i amor, no estranya que el cristianisme la fes seva per exaltar la figura de la Mare de Déu. La història ens diu que ja es tenia aquest criteri molt abans de l’era cristiana… Quan s’invocava els déus ofrenant-los precisament roses.
De tradicions tan summament antigues, a hores d’ara trobem confraries del roser i cantades dels corresponents goigs. Se l’invocava amb el prec que "en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, però sí el just per viure bé". A finals del segle XVI, el papa Gregori XIII traslladà la diada al 7 d’octubre. Sobretot per agrair la seva intercessió i recolzament ple en la batalla de Lepant.
Considerant l’àmbit festiu o religiós, és bo no perdre de vista tradicions populars amb aquest eix vertebrador. Així, cada dia que passa em refermo més en el sentit d’agrair fortament el do de la vida. Més enllà de diner i amor -que sovint són passatgers-, sense l’alè vital, res no té sentit.
