La litúrgia de la Paraula del IV diumenge de Pasqua ens presenta cada any Jesús com a bon Pastor, i aquest diumenge hem celebrat la jornada mundial de pregària per les vocacions que sempre va acompanyada d’un missatge que el sant Pare envia. En aquesta ocasió el papa Francesc recorda a l’inici de la seva reflexió que "la crida del Senyor ens fa portadors d’una promesa i, al mateix temps, ens demana la valentia d’arriscar-nos amb ell i per ell". La crida es produeix sempre a partir d’un encontre, tal com va succeir amb els primers deixebles a la riba del llac de Galilea, i sempre produeix sorpresa i una alegria profunda des de la intuïció que hom entra a formar part d’un projecte capaç d’omplir de sentit l’existència.
La crida del Senyor no és una mena d’intromissió en la nostra vida que acaba eclipsant la llibertat. La gràcia de la vocació i la llibertat personal en la resposta no s’oposen, i no seria vàlida la resposta si no es fa des de la llibertat, que el Senyor mateix respecta. Es tracta d’una iniciativa amorosa amb què Déu ve a trobar-nos i ens convida a entrar en un gran projecte. La història de tota vocació cristiana i de tota vocació sacerdotal és la història d’un diàleg inefable entre Déu i l’ésser humà, entre l’amor de Déu que crida i la llibertat de l’home que respon. Aquest model de crida i resposta, d’iniciativa de Déu i de llibertat responsable de l’home, apareix sempre en les escenes vocacionals al llarg de la Sagrada Escriptura i de la història de l’Església. Ara bé, cal subratllar que la iniciativa de la crida pertany a Déu.
El Senyor no vol que ens limitem a recórrer el camí de la vida sense pena ni glòria, sense un ideal que valgui la pena de viure i de comprometre-s’hi amb passió. El Senyor crida cada jove a quelcom de gran perquè sap que el cor dels joves està assedegat de felicitat, i aquesta set només pot ser saciada per Déu. El jove està assedegat de bondat, de bellesa, d’autenticitat, en definitiva, d’un ideal d’altura capaç de satisfer el seu anhel d’infinit. En aquest camí de recerca de sentit, l’encontre amb el Senyor provoca un canvi radical perquè s’ha trobat aquell tresor pel qual val la pena de donar-ho tot (cf. Mateu 13,44), i aquesta troballa produeix plenitud i alegria, i omple de sentit l’existència.
La vocació és una invitació a seguir Jesús pel camí que Déu ha pensat per a cadascú, el camí en què es trobarà la felicitat, l’alegria, la plenitud, i el camí pel qual podrem servir millor els altres. Però tota elecció comporta un risc, el desafiament d’endinsar-se en allò que és desconegut. Aquesta elecció implica el risc de deixar-ho tot per seguir el Senyor i consagrar-se del tot a ell, per convertir-se en col·laboradors de la seva obra. ¿No va arriscar-ho tot Abraham deixant la seva terra, la seva pàtria, la seva heretat, la casa del seu pare, vivint com un estranger, fins a arribar a la terra de la promesa? ¿No es va arriscar Maria quan va rebre l’anunci de l’àngel, responent amb un sí confiat i iniciant una peregrinació de la fe que va comprometre la seva vida tota sencera? ¿No es varen arriscar Pere i Andreu, Jaume i Joan i els altres apòstols deixant-ho tot i seguint Jesús?
I, en canvi, el Papa ens diu que "no hi ha goig més gran que arriscar la vida pel Senyor". Per això avui preguem perquè molts joves tinguin el coratge d’arriscar la vida per Ell, la valentia de respondre amb generositat a la crida d’Aquell que ha donat la vida per a la salvació de tots, que ens invita a treballar en la construcció del seu Regne, que ens promet el cent per u i la vida eterna, que ens concedeix el goig desbordant d’una vida plena de sentit i d’amor.
* L’autor és bisbe de Terrassa
