Vull començar aquest article "castigant" el col·lectiu de mestres i professors per la seva baixa autoestima, pel seu comportament poc corporatiu i pel seu creixent acomodament en el fet d’anar a les escoles i instituts a deixar-se rebregar per una societat cada vegada més histèrica, agarbuixada i sense sentit. Vull començar agafant la part de culpabilitat que hem/han d’assumir tots els docents per haver permès, sense defensar-ho amb convicció, que la seva paraula, la seva professionalitat i la seva capacitat es posin en dubte un dia sí i l’altre, també. No han estat forts, decidits, corporatius i no s’han sabut defensar amb solvència de les trepitjades de l’administració, les famílies i dels propis alumnes.
És cert que el col·lectiu de mestres i professors ha absorbit algunes persones que no volien dedicar-se a la docència. És cert que alguns no tenen la vocació ni la determinació que es necessiten per tirar endavant aquesta feina i és cert també que alguns educadors no són conscients que les seves mancances i desgana influeixen negativament en el futur dels nostres joves. Però la majoria de persones que estan dins del sistema educatiu són gent entregada a la seva tasca. No miren hores a l’hora de preparar sessions, de corregir controls, de trobar recursos…
La majoria són gent que busquen la millor manera de ser un bon/una bona mestre/a, d’influir positivament en els seus alumnes. Tenen un sou normal, ni alt ni baix, s’emporten la feina a casa, sempre estan en entredit en boca de famílies que injustament prejutgen les seves decisions i la seva implicació. Abans la paraula del mestre era dogma (potser tampoc calia) però ara les recomanacions que fan els mestres són contínuament posades en dubte. L’intrusisme professional del dret genètic – pares que saben més que els mestres- és una xacra que ens acompanya a l’hora d’intentar instaurar un sistema de normes i valors (socialització) en els nostres vailets.
Els pares i mares volen que fem de mestres però molts d’ells no ens deixen, no ens hi ajuden i no ens faciliten la tasca. Tot plegat deu ser un problema de confiança, els metges de vegades també es queixen dels pacients que no hi confien. Una persona que educa ho fa amb convenciment, degudament dotat, i sempre intenta trobar el camí correcte per assolir-ho. Es pot equivocar però és difícil pensar que ho fa a posta. Quan jo era tutor d’adolescents sempre explicava als seus pares que, de fer reunions amb ells per abordar problemes dels seus fills a no fer-les, el sou era el mateix i jo feia més de 90 reunions l’any. Només hi havia dues opcions: o em preocupava el seu fill/a o era realment masoquista. Sempre defensava la primera opció.
Moltes famílies confonen la veritable funció educativa dels mestres en el recorregut vital dels joves. En primer lloc, sense cap mena de discussió i encapçalant aquesta tasca hem de situar la família i serà després com d’una manera paral·lela però no substitutòria que els docents intervindran de manera importantíssima en el creixement dels nens i nenes, aportant una visió real i pragmàtica del món que ens envolta.
Sé que hi ha mestres que no mereixen ser-ho i alguns, cansats, que mereixen deixar-ho però també sé que la immensa majoria que fan aquesta feina són malalts de la seva ocupació i no escatimen esforços per fer-la amb extraordinària passió i eficàcia.
Pares i mares, deixeu als mestres que facin la seva feina, col·laboreu amb ells i confieu que liderin el procés ensenyament-aprenentatge. A les escoles i instituts manen ells i si hi confieu la cosa anirà molt bé.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
