El dia 10 de maig de 1969 Tarrasa Información em va publicar la meva primera carta al director. Feia referència a l’ocupació d’una part del parc de Sant Jordi per construir-hi l’amfiteatre. Hi havia el temor que aquesta construcció fos el començament d’altres ocupacions i que a poc a poc el parc perdés el seu encant d’espai lliure i verd per a gaudi de la gent. En les meves cartes i articles al Diari sempre he intentat defensar el bé comú, els interessos de la ciutadania, no recordo haver denunciant mai cap problema o cap greuge personal. Barrejar interessos personals amb interessos col·lectius és un parany on a vegades, amb tota la bona fe, hom pot caure.
Al començar a escriure i per motiu de la meva participació activa de feligrès a la parròquia de Sant Cristòfor de Ca n’Anglada, aleshores punta de llança de les reivindicacions d’uns capellans obrers, algú em va etiquetar de comunista. Però només defensàvem la dignitat de tantes persones nouvingudes a Terrassa per treballar i millorar la seva vida. Tot i tenir unes bones relacions amb els regidors independents que havien entrat l’any 1967 a l’Ajuntament en les primeres eleccions predemocràtiques, aviat es va veure que el meu pensament coincidia més amb el de la gent d’Unió Democràtica de Catalunya, dels germans Badia i Tobella, tot defensant Catalunya i la justícia social. Vaig militar-hi des de l’any 1969 fins a la seva dissolució l’any 2017.
Recuperada, amb moltes dificultats i ensurts, la democràcia a Espanya i l’autonomia a Catalunya, els companys de partit em van promoure com a candidat a diputat del Parlament de Catalunya. Ho vaig aconseguir i entre 1980 i 1999 com a diputat vaig col·laborar amb els diferents governs del president Pujol, intentant fer realitat una Generalitat al servei de tothom. Van ésser anys d’intensa col·laboració als diaris. Molt temps amb un article quinzenal a Diari de Terrassa, menys temps amb una col·laboració setmanal a Diari de Barcelona i de tant en tant amb articles a l’Avui i a La Vanguardia. Sempre he pensat que és una obligació dels polítics, després d’haver obtingut la confiança de la ciutadania, explicar bé com s’intenta fer realitat allò que s’havia proposat.
Des de l’any 2001 sóc pensionista de la Seguretat Social però col·laboro amb diverses entitats sense afany de lucre, sobretot d’àmbit cristià, i escric encara algunes cartes i articles sobre temes d’actualitat. Concretament sobre Terrassa en aquest diari i és una satisfacció poder veure publicat allò que hom pensa. Sempre des d’una òptica reformista, lluny de grans canvis revolucionaris però també encara més lluny de posicions immobilistes. És allò del camí del mig o també allò que el més revolucionari és treballar dia rere dia vers uns objectius justos. Llàstima que em sembla que cada vegada interessa menys la gent allò que jo pugui opinar. Els temps i la política han canviat i confesso que no he estat capaç d’entrar en el nou món de les xarxes socials.
Segurament hauria de dir que després de cinquanta anys ja es hora d’acabar d’escriure, però em reservo la possibilitat de seguir opinant sobre algun tema concret, per exemple urgint un treball digne i decent per a tothom. Això d’escriure és com un cuc que es porta dins i que de tant en tant ha de sortir. Espero i desitjo, en aquests cinquanta anys, no haver ofès mai ningú ni haver faltat mai conscientment a la veritat. És cert que alguna vegada no he escrit tot allò que pensava d’algun tema, però tot allò que he escrit en el moment de fer-ho, per a mi, anava a missa.
* L’autor és doctor enginyer industrial
