Cues a les estacions del tren, als aeroports; cues al mercat, al cinema, al teatre; cues als restaurants; cues a les sales d’espera dels centres d’atenció primària, dels hospitals, de les urgències; cues als estadis, als concerts musicals, als museus, als bancs; cues a les oficines de l’administració, d’ocupació i de la Seguretat Social; caravanes a les autopistes, retencions als carrers de les ciutats, cues als peatges; llistes d’espera… Les cues, les sales, les llistes d’espera, etc., manifesten dos elements constituents de la condició humana: l’home és temps i existeix esperant. Les esperes són pauses, temps de transició, de passar d’un estat a un altre, d’un assumpte a un altre, d’un lloc a un altre, etc. Aquestes esperes, aquests temps, formen part del món de la vida quotidiana.
No totes les esperes, però, són iguals. Unes, malgrat que poden servir per aprendre a practicar la paciència, sovint ens causen enuig, tedi o avorriment. Altres, com les malalties, ens molesten en extrem, ja que el temps és urgent, no es pot dilatar massa. El resultat, recobrar la salut és un moment de felicitat. Hi ha esperes que són una arma del poder, ja que qui mana mostra el seu poder de moltes maneres i una d’elles és la de fer esperar. Un retrat exemplar del temps robat d’una manera absurda pel poder de la burocràcia és exposat dramàticament per Kafka a “El procés”.
Importants són les esperes -temps de transició- relacionades amb fases de desenvolupament, com el pas de l’adolescència a la joventut, ser mare, passar de l’atur a l’ocupació, de la ignorància al saber, de pres a lliure, de malalt a sa… D’aquests períodes d’espera es pot esdevenir un ésser humà nou. Aquestes transformacions són amigues de la pausa, de la duració, de la lentitud, i incompatibles amb la pressa, la velocitat, l’acceleració.
La societat d’avui, tanmateix, s’ha decantat pel temps de la velocitat, en el qual l’experiència de la lentitud, de la pausa, de la duració, del repòs, no hi té cabuda. Avui, el temps és el del rellotge, el temps cronometrat, calculat, previsible, el qual és el més adequat des del punt de vista de l’economia liberal. En aquest cas esperar resulta car. El temps de l’espera, de la lentitud, no s’avé amb el temps de la producció que s’alimenta de la pressa.
Fins ara hem parlat de diferents maneres d’esperar. Però, què és l’espera? Esperar és l’activitat i l’actitud pacient de qui guarda l’arribada d’algú o de quelcom que és absent. El fet d’esperar demana que allò que es desitja es presenti per tal d’omplir les nostres mancances. És l’espera una reivindicació del present sense por del futur ni malenconia del passat. És una activitat bifront: és passiva -està expectant-, quan s’apropia d’allò que rep de la realitat, i és també activa -allò que posa-, quan recrea d’una manera original allò rebut. L’actitud de les persones davant del fet d’esperar és diversa: unes, durant aquest temps de transició, potser només voldran “passar el temps” o fins i tot “matar el temps”; altres, agraïdes davant d’aquest temps de possibilitats, el consideraran “temps regalat”; hi haurà qui el qualificarà de “temps robat” per haver estat imposat pel poder, de “temps perdut” si l’espera ha estat estèril o de “temps guanyat” si ha estat fructífera. El resultat, per tant, serà unes vegades por, tedi, avorriment; altres, en canvi, seran moments de plaer, de goig, de felicitat.
La vida conté, efectivament, grans moments d’espera, plens de possibilitats. Un exemple model ens el presenta “L’Odissea” (Homer) en la figura de Penèlope, esposa d’Odisseu. El teixir és metafòricament una imatge de la vida mateixa, una tela teixida amb fils de diferents colors -sentiments, emocions, passions, esdeveniments i experiències. La nostra vida, la comencem a teixir en néixer i l’acabem en morir .
* L’autor és filòsof
