El Dia d’Europa se celebra, cada any, tal dia com avui, a tota la UE. Es fa en record de l’anomenada Declaració Schuman. Un discurs pronunciat -el 9 de maig de 1950- per en Robert Schuman, ministre francès d’Afers Exteriors. En ell, va suggerir que el carbó i l’acer francès i alemany es sotmetessin a una administració única. Aquesta fou la llavor embrionària del naixement de la Comunitat Europea, cinc anys després del final de la II Guerra Mundial, amb una Europa devastada pels estralls derivats del règim nazi. Si més no, establint un control ferri sobre la producció armamentística, es garantia un llarg període de pau i prosperitat. Val a dir que, el gener d’enguany, s’aprovà -a Brussel·les, per part del Parlament Europeu- una iniciativa per tal que la data sigui festiva a tota la Unió. Per tant crec que no trigarem a veure-ho fet una realitat. La qüestió, però, no passa per altra cosa que traslladar aquest gaudi al fons del nostre cor€ I que la nostra ment faci per arrelar a nivell màxim el nucli del que representa.
Per culpa de l’entestament del cap quadrat d’un bon nombre de britànics, no bufen bons vents de cara a aquest esperit. Ells s’ho perden i ja s’ho trobaran. Som en temps de sumar, que no pas de restar. Cal tendir ponts, apropar postures, conrear de manera efectiva el diàleg i l’entesa, lluitar per assolir una societat més justa i solidària. Estic convençut -per altra banda- que la història demostrarà, amb escreix, que el Brexit ha estat una decisió en calent molt nefasta. L’himne europeu constitueix -conjuntament amb aquest jorn, la bandera, la moneda única de l’euro i el lema “d’Unida en la diversitat”- el fonament, el repte i l’objectiu d’una idea molt més que engrescadora. No substitueix pas els respectius himnes nacionals. Tan sols pretén celebrar els valors que tots ells volen compartir. Com a afegitó a aquesta reflexió, demanaria al govern de la Generalitat que s’apliqués un replantejament urgent d’esquemes. Que situés com a referent que Catalunya fou un dels motors del camí espanyol envers la integració amb el Vell Continent. Qui no recorda la bona tasca del Patronat Català pro-Europa? Què ho fa, doncs, que a hores d’ara primin més aviat aspectes individualistes, egoistes i tancats?
