He estat uns dies a Buenos Aires. Tenia l’hotel a Palermo, el mateix barri on em vaig instal·lar la primera vegada que vaig ser en aquesta ciutat. El barri, urbanísticament parlant, era semblant al Palermo que vaig conèixer fa quinze anys, la primera vegada que hi vaig ser, però la vida no era la mateixa. Aquells carrers menestrals i bigarrats són ara plens de restaurants que s’omplen de turistes i de "porteños" que hi vénen a sopar. El recordava ple de llibreries acollidores, dotades d’un petit cafè on poder passar la tarda llegint. No n’he sabut retrobar cap, excepte Libros del Pasaje, la formidable llibreria del carrer Thames on vaig passar tantes hores delicioses en el meu anterior viatge. La gentrificació també deu ser això, el canvi de llibreries amb ànima per restaurants insubstancials.
La troballa del viatge no ha estat, doncs, una nova llibreria sinó un bar de copes, el Boticario, una antiga farmàcia reconvertida, a la barra del qual m’instal·lava cada nit havent sopat i deixava que els seus cambrers, tan savis, em fessin conèixer uns roms d’una qualiltat i d’una complexitat de gustos extraordinàries. D’estona en estona demanava als cambrers que em tapessin la copa amb un tovalló i sortia a fumar a fora el carrer -un luxe que ja només em permeto quan sóc molt lluny de casa. La porta del bar era governada per l’Alejandro, un home d’uns trenta anys, baixet i cepat, amb la cara d’aquells a qui la vida els ha quedat a deure unes quantes coses.
L’Alejandro és un home reservat, però a base d’anar fent visites al cendrer es va crear una certa confraternitat i vam començar a parlar. Em va explicar que vivia molt lluny d’allà on treballava, que aquell cap de setmana tornaria a veure la seva filla després de deu anys. "Em vaig equivocar molt, em va dir, però no penso deixar perdre aquesta segona oportunitat." Ni una sola excusa, ni un sol retret, assumia la seva culpa i només demanava ser capaç de fer les coses bé aquesta vegada. L’Alejandro és un home de poques certeses però profundes. Tanmateix, no van ser les coses que em va explicar de la seva vida personal allò que em va impressionar sinó les coses de la seva vida col·lectiva.
Argentina és un país immers en una crisi econòmica crònica, de la qual els mateixos argentins ja comencen a entendre que no en sortiran en generacions. L’Alejandro m’explicava que ell comença a veure en el seu barri situacions que no havia vist mai -i em penso que aquest noi en deu haver viscut i vist unes quantes, de situacions. Em deia que al seu barri la gent menja ara carcasses de pollastre, una cosa que no havien menjat mai perquè era considerat, com aquí, menjar per a gossos. I el pitjor, afirmava, és que no hi ha esperança, que la gent comença a tenir la certesa que no se’n sortiran, que l’ascensor social fa massa temps que està aturat.
Aquesta és potser la gran diferència que he trobat entre els meus darrers viatges a Colòmbia i Argentina, el primer és un país que amb la pau ha après que de vegades les comunitats troben sortides col·lectives i el segon és un país que ja només creu en la salvació personal.
