Els éssers humans naixem nus en sentit literal i també en sentit metafòric. Som éssers marcats per la contingència, és a dir, per naturalesa som fràgils, no som autosuficients, som desiguals; no som permanents -existim, però podem deixar de ser en qualsevol moment-; ens domina la incertesa, allò desconegut, allò imprevisible, allò incontrolable; l’atzar ens envolta permanentment. Som antagonistes de la naturalesa: davant de la seva enorme potència -terratrèmols, tsunamis, inundacions, huracans, esllavissades …- som éssers indefensos. A més d’aquesta relació antagònica amb la naturalesa, els homes som antagonistes dels homes mateixos. Ens ho ensenya la història de la humanitat. Montaigne afirmà en els "Assaigs" que sembla que la mateixa naturalesa hagi posat en l’home un cert instint inhumà o, com assenyalà Kant, el mal és inseparable de la història i pertany a l’essència humana. En efecte, la història ens mostra la violència que exercim contra els mateixos homes -guerres, assassinats en massa, neteges ètniques, religioses i ideològiques, morts de fam, emigrants abandonats i ofegats enmig de la Mediterrània, accions terroristes… I també exercim violència contra els animals. Realment l’ésser humà està insegur i és vulnerable tant per la força cega de la naturalesa com per la força bruta dels homes mateixos. Ningú no pot dubtar que allò que amaga veladament la nostra raó benpensant a "l’habitació fosca de la consciència" (Nietzsche) és la realitat del mal. Què es pot fer per lluitar contra la vulnerabilitat dels homes?
Un món així apel·la que els homes discuteixin en públic sobre els problemes que tenen, és a dir, demana la democràcia, l’únic sistema mitjançant el qual les societats poden ser millors. La democràcia, però, no ha aparegut per art de màgia, sinó que les democràcies existents són el resultat de les lluites de molts homes i dones per assolir una major llibertat i igualtat. Tanmateix, les democràcies al món no són tantes i les poques que hi ha estan en perill. Segons l’Índex de la Democràcia (Democracy Index 2018, The Economist) -avaluació de l’estat global de la democràcia, publicat aquest any- de l’estudi fet a 167 països, en resultà una classificació en quatre tipologies de "règim": democràcia completa, democràcia feble, règim híbrid i règim autoritari. Els resultats d’aquesta classificació ens han de fer reflexionar. Només vint països, entre ells Espanya (el 19è), assoliren la puntuació de democràcia completa, el 12% del total dels països estudiats i el 4,5% de la població mundial. De la resta, 147 països, 55 són democràcies febles (entre ells EUA); 39, règims híbrids, i 53, règims autoritaris.
Si parem atenció a Europa hi ha coses que han de preocupar a tots els ciutadans que estimen la democràcia. Dels 44 països europeus -Turquia i Israel inclosos- 14 són democràcia completa; 20, democràcia feble -entre ells França i Itàlia-; 8, règim híbrid, i 2, règim autoritari. Hi ha quelcom que ens ateny perquè està molt a prop nostre, els antidemòcrates estan al poder a Itàlia i gairebé tocant-lo a França. Els dos països han baixat a democràcia feble. Per últim, si observem el llistat de l’Europa de l’Est -excomunista-, dels 21 països actuals, 12 són democràcia feble; 7, règim híbrid, i 2, règim autoritari (Rússia i Bielorússia). La imatge del mapamundi de la democràcia deixa entreveure un context social i polític de desencís davant del funcionament quotidià dels sistemes democràtics, d’una preocupant despolitització dels ciutadans i d’un profund abisme entre les elits que governen i els moviments socials. Tanmateix, tot i observant aquest trist panorama, si volem salvar la vulnerabilitat de l’ésser humà davant del mal dels homes, només hi ha un camí, que s’ha d’anar caminant: salvar la democràcia. Primer pas, reflexió sobre qui són els millors per atendre el bé comú; segon pas, anar a votar; tercer pas, lluitar per la participació de la ciutadania en les decisions que ens atenyen; quart pas…
* L’autor és filòsof
