Avui fa vuit dies que ens ha deixat un cantant argentí afincat a Espanya, conegut com a Alberto Cortez. Em dol copsar que molt pocs mitjans n’han parlat profusament. Sobretot perquè -d’ell- vull recordar alguna de les seves melodies més tendres. Concretament penso en la del “algo se muere en el alma cuando un amigo se va”. Sense voler caure en el desànim o el desencís, entenc que la realitat de la mort ens ha d’acompanyar a cada instant. Independentment de creences religioses o agnòstiques, és evident que el “retorn al clos” (emprant mots del poeta de Roda) esdevé un destí comú que ens iguala a tots€ “Ni som d’ací ni som d’allà”, com proclama el text d’uns versos d’en Facundo Cabral que cantava el nostre personatge.
El materialisme ens pretén absorbir, sense donar-nos opció a plantar-hi cara. Tot es vol emmarcar en l’aroma d’un futur buit i negre. Com si la fondària íntima de l’ànima no tingués dret a rebel·lar-se. Moltes cançons de l’Alberto anaven amarades per la rosada d’una ment enlairada i orientada a la vida després de la mort.
A tall d’exemple, també s’inspirà en textos del malaurat Atahualpa Yupanqui. Com quan deia “no tenir por a la mort. Sí, però, al tràngol d’anar cap allà. A la curiositat de saber en què consisteix”. I ho palesà en un sonet de la mítica cançó titulada justament “Equipatge”: “Encontré en mi vida la mitad que faltaba / y es mi viaje de ida, mi redil, mi morada / mi mejor travesura, mi sermón, mi coartada / mi avidez de aventura, mi más fiel camarada”.
Fusionar música i poesia davant del misteri de la mort pot esdevenir una forma de tornar al clos fent-ne una opció de vida. Convé insistir en la veritat que “morir-te no és la mort. Ho és el fet de perdre el tresor d’una persona estimada. Per tant, una bona fita és fixar-se el repte d’emplenar-ne el buit que ens ha deixat”.
Gràcies, amic Alberto, pel teu testimoni i el teu compromís! Tu no eres cap xerrameca de mercadal. Tu no basties castells a l’aire. Tu no et recolzaves en quimeres o somnis utòpics. Des de la humilitat de la teva obra, has estat -i ho seguiràs essent- un referent en molts àmbits del nostre entorn vital. Sovint, fins i tot, molt més profund i alliçonador que el d’altres persones d’un entorn on massa sovint es creuen en possessió de la veritat absoluta… El món és més “plural”.
