L’evangeli del cinquè diumenge de quaresma ens ofereix una nova oportunitat per reflexionar sobre la manera com Jesús tracta les persones. A l’atri del Temple de Jerusalem, lloc on Jesús ensenyava, els escribes i els fariseus li porten una dona que havia estat sorpresa en adulteri. La seva intenció és posar-lo a prova, fer que cometi un error greu, i per això li demanen que jutgi aquesta dona pecadora bo i recordant-li que la Llei de Moisès preveia la lapidació per al qui cometés aquesta falta. Si la seva resposta contradiu la Llei de Moisès, està posant en perill la seva pròpia vida perquè l’acusarien de blasfèmia. Si la resposta és que s’apliqui la Llei de Moisès i es lapidi aquella pobra dona, quedarà posada en tela de judici la imatge que els seus deixebles tenen d’un mestre compassiu i misericordiós, que ensenya a perdonar sempre. D’altra banda també el podrien denunciar al procurador romà per aplicar el dret de la pena capital, un dret que estava reservat als romans.
La situació és, doncs, complicada i dramàtica. Aquells acusadors hipòcrites no volien de cap manera resoldre una qüestió jurídica o moral, ni el seu objectiu principal era la lapidació d’aquella dona; en el fons el que pretenen és comprometre i acusar Jesús, i així acabar amb ell. I s’esdevé que, mentre els acusadors l’interroguen, Jesús s’inclina i es posa a escriure amb el dit a terra, amb un gest carregat de misteri. Davant la insistència d’aquells homes, Jesús s’incorpora i els respon amb una sentència del tot inesperada i desconcertant per a ells: "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres"; és a dir, qui estigui sense pecat, qui no hagi comès cap falta, que tiri la primera pedra. Jesús coneix el cor de cada persona, veu en el fons del seu interior i per això els desarma amb la seva resposta. I aleshores, conscients que també ells són pecadors i que podrien ser condemnats, d’un a un comencen a marxar d’aquell lloc.
Al final del text queden sols Jesús i la dona. Després d’un diàleg tan breu com entranyable, Jesús no la condemna pel seu pecat, sinó que la introdueix en una vida nova: "Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més". Tot i que el relat és molt sobri en els detalls, podem imaginar la mirada de Jesús a aquella dona que havia pecat i després havia estat humiliada i convertida en objecte d’escarni públic. És la mirada de l’amor incondicional que es fixa en la persona més enllà dels seus valors o mèrits, o dels seus pecats, una mirada gratuïta d’amor etern que es manté sempre fidel. En altres passatges evangèlics, la mirada a Zaqueu va fer reviure la seva esperança i el portà a la conversió de cor; per a Pere fou una mirada entristida, però sobretot compassiva, una invitació a aixecar-se; per a aquesta dona, sorpresa en adulteri, comportà tornar-li la seva dignitat i introduir-la en una nova vida. La mirada de Jesús des de la creu va ser d’una entrega total, d’amor i de perdó. Demanem al Senyor que ens ensenyi a mirar les persones com Ell les mira, que ens ensenyi a no jutjar el proïsme, a no condemnar els altres; que ens ajudi a no transigir amb el pecat, però a ser comprensius amb les persones, perquè també nosaltres som pecadors davant Déu. Avui fem nostres les paraules de sant Pau que escoltem a la segona lectura d’aquest diumenge: "Tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tampoc sóc just gràcies a una justícia meva guanyada per haver observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients" (Fl 3,8-9). L’encontre amb Crist canvia la vida, ho canvia absolutament tot. No tinguem por, doncs, a la nova vida que Crist ens ofereix.
* L’autor és bisbe de Terrassa
