Rafel Nadal és periodista i escriptor. Va ser director de El Periódico i ha col·laborat en altres mitjans com La Vanguardia, RAC1 i TV3. És autor de sis novel·les, la darrera de les quals és "El fill de l’italià" (Grup 62), que acaba de guanyar el premi Ramon Llull. La setmana passada va ser a Terrassa per presentar-la a la llibreria Cinta.
"El fill de l’italià" es basa en fets reals. Com va conèixer aquesta història?
Va ser a Caldes de Malavella, fent un club de lectura d’una novel·la meva anterior, "La maledicció dels Palmisano", que es basa en fets de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Un senyor, historiador afeccionat, em va preguntar si m’agradaria conèixer la història dels mil mariners italians que van arribar a Caldes durant la guerra. En tenia documentació i m’ho va explicar en un dinar.
I qui eren aquests italians?
Eren els supervivents del naufragi del vaixell Roma, el cuirassat més poderós de la Marina italiana. Era més poderós que qualsevol vaixell de les forces aliades. Va ser bombardejat per ordre de Hitler el 9 de setembre de 1943.
Però si Hitler i Mussolini eren aliats.
Va ser l’endemà de signar l’armistici. El vaixell va quedar partit en dos i fou engolit per l’aigua en menys de vint minuts. Hi va haver mil sis-cents morts. Sis-cents van ser rescatats, amb cremades gravíssimes.
No eren mil?
Els sis-cents supervivents i quatre-cents mariners més dels vaixells que els van anar a rescatar. Caldes aleshores tenia dos mil tres-cents habitants. L’arribada dels mil italians va revolucionar el poble. La història va acabar amb tres matrimonis i molts fills que aleshores en deien il·legítims. La novel·la va sobre un d’aquests fills, en Mateu, que comença a buscar en Ciro, el seu pare biològic.
Vostè va conèixer el veritable Mateu?
Em van presentar la persona real en qui s’inspira el llibre. Era un home esquerp però va acceptar de parlar amb mi. Ens vam trobar unes quantes vegades al llarg d’un any i es va explicar molt bé.
I a partir d’aquestes converses va crear el protagonista?
Sí. El Mateu va néixer el 1945. Era el tercer de cinc germans però se sentia diferent dels altres. Vivia a la casa més pobra de Caldes, en un ambient de misèria i violència. Amb 10 anys ja treballava en un balneari i la gent del poble el perseguia per cobrar els deutes de la seva família. Amb 11 tenia dues feines.
Pobre nano! I ell sabia que era il·legítim?
Ho va saber als 25 anys, ja casat. La seva dona va conèixer la dona del barber, que li va ensenyar una foto de l’equip de futbol dels mariners italians. N’hi havia un que era igual que el Mateu. Ell es va quedar en estat de xoc però després no en va voler saber res durant 30 anys. La foto va quedar oblidada en un calaix fins al 2003.
Què va passar el 2003?
Es va morir la seva mare i ell va decidir de posar-se a buscar el pare. La novel·la està dividida en quatre parts. La primera és la història d’en Mateu. La segona i la tercera, la de cinc dels mariners, que són amics. La quarta és la versió de la família italiana.
Vostè els ha conegut?
Vaig anar a conèixer la vídua i els fills. Els va fer gràcia que estigués escrivint un llibre sobre aquella història. També he conegut un supervivent del Roma. Només en queda un de viu.
A vostè, li interessen molt les històries de postguerra, oi?
Sí. Crec que la vida quotidiana de la postguerra té molt per explicar. Vull dir que no ens l’han explicat gens bé.
La seva experiència com a periodista l’ha ajudat a investigar?
Sí. La documentació serveix per fer-ho tot versemblant i, com més versemblant, més universal, però que consti que el llibre és ficció, no he escrit una novel·la històrica. És una història de personatges. Encara que moltes de les meves novel·les es basin en fets reals parlo de passions humanes: amor, odi, enveja, revenja… Diguem que no és una fotografia sinó un quadre i no sempre figuratiu.
Una metàfora molt artística.
M’agraden totes les arts. Precisament la meva propera novel·la estarà ambientada en el món de l’art. La tinc molt avançada però no en puc explicar res perquè és una història d’intriga. També escric sobre coses íntimes: el pas de les estacions, els néts, els viatges…
No paro mai d’escriure.
Amb "El fill de l’italià" ha guanyat el premi Ramon Llull.
Estic molt content. El premi garanteix la publicació del llibre en quatre llengües: català, castellà, francès i italià. També se n’han venut els drets a Grècia i Holanda.
I, com a lector, a vostè què li agrada?
Depèn del moment. M’agraden la poesia, la novel·la negra, el teatre… El teatre, el recomano als que no estan acostumats a llegir.
Quins són els seus autors catalans preferits?
D’autors catalans, Joan Sales, Mercè Rodoreda, Maria Barbal… També m’agrada llegir gent jove com Eva Baltasar, Marta Orriols, Alícia Kopf, Marc Pastor…
I de fora?
Hi va haver una època que llegia molts autors llatinoamericans, com Vargas Llosa i García Márquez. De la resta del món, William Shakespeare, Italo Calvino, Leonardo Sciascia, Lawrence Durrell… Durrell m’agradava molt i aleshores vaig llegir "La meva família i altres animals", del seu germà Gerald… i li vaig perdre el respecte al Lawrence!
