El personal es mobilitza per sensibilitzar la societat sobre el despoblament que pateixen molts pobles i comarques d’arreu de l’Estat. Es tracta d’un fenomen que no ofereix data de caducitat i que ja fa molts anys que persisteix amb l’argument de les oportunitats que manquen en el lloc d’origen o les que ofereix el destí de la gran ciutat. Els pobles es buiden, les cases es tanquen i tot acaba oferint un paisatge trist i decebedor. Hom recorda la plaça, el carrer principal o la font on una munió de canalla jugava en temps d’estiu. Ara ja no en queda res i el buit demogràfic és una realitat gens novedosa però que es manté en la seva total vigència i sense propostes que permetin albirar alguna millora o solució. Ben segur que molts dels lectors tenen la seva pròpia experiència sobre el tema. Es tracta, simplement, d’escorcollar en el passat familiar i en la procedència dels avis i dels pares. Fer memòria d’aquell indret on estiuejàveu de petits i on encara aneu de tant en tant o, fins i tot, hi teniu una segona residència. L’exercici/ritual és el mateix en la majoria de casos. Es fa un recorregut, casa per casa, i es reconstrueix l’escenografia familiar i quin ha estat el destí dels seus components. La majoria de cases estan tancades amb pany i forrellat. Al cap d’una estona és possible que els records i la nostàlgia ofeguin el divertiment i es tanqui un engrescador/decebedor periple. En el meu cas, us puc parlar dels pobles que integren el municipi de les Valls de Valira – l’Alt Urgell – amb un total de quinze localitats i que, en algun cas, només hi trobareu una dotzena d’habitants en dies de més concurrència. De fet cal reconèixer que la Wiquipèdia és sovint molt generosa amb les xifres de població de molts llocs que res tenen a veure amb la realitat.
Amb qualsevol recorregut que feu per aquells indrets, Arcavell, Arduix, Civis o Calbinyà, us podeu adonar de quina és la situació d’abandonament i buidatge. El panorama és greu i surrealista. El desastre és de tal magnitud estratosfèrica que em permet entendre que el mateix Quim Masferrer ignorés aquesta realitat de cara als seus programes amb el títol de “El foraster”. La gent va començar la seva particular migració en la dècada dels cinquanta/seixanta i el Vallès, el Barcelonès o la capital del país foren alguns dels seus destins sense descuidar Andorra o la Catalunya Nord. Les primeres onades foren per motius de total supervivència. Eren temps difícils i de molta precarietat. Alguns marxaren de nit i sense fer soroll. Només hi havia gana i misèria. No hi han tornat mai més. Els fets són aquests i només la història i l’anecdotari se’n fan càrrec. El problema actual és quelcom o molt diferent. En les darreres dècades no hi ha una política institucional que doni suport i aixopluc per frenar el degoteig o per ajudar els que s’interessen pel món rural. La burocràcia té efectes dissuasius i hom té la percepció que és acollit a disgust o, en tot cas, amb poca alegria. Les autoritats locals i comarcals ni es coordinen ni malden perquè hi hagi elements atractius per evitar la fugida o incentivar l’arribada. Fer-se una vivenda en algun d’aquests pobles pot ser molt més complicat que edificar a la ciutat. Ja no parlem d’iniciar algun negoci. Si sou al·lèrgics als tràmits i les instàncies us recomano una sessió d’alta muntanya. En podeu fer un llibre. Els pocs habitants que hi romanen acaben per pensar que el poble, els senglars i l’ermita són seus i que l’enemic arriba en un tot-terreny o en un vehicle molt estrany que es diu “quad”. La permissivitat o la deixadesa alimenten un munt de culpes.
Quan ja no quedi ningú haurà arribat l’hora dels parcs temàtics amb tota mena de fantasmes i psicofonies.
