La gestió de la complexitat requereix talent. Quan els mediocres assumeixen la complexitat només fan que incrementar-la. La política ha esdevingut pura gesticulació. La immediatesa s’ensenyoreix de tot. La complexitat requereix pensar, i això vol temps i concentració. La política actual ni té temps per pensar ni, el que és pitjor, hom té la sensació que cada cop té menys pensadors. Abonar-se al simbolisme i les receptes ideològiques de sopar de duro són el que els mediocres saben fer. Però gestionar la complexitat és massa repte per a aquells polítics que només saben remoure emocions i promoure enemistats.
Bescantar la complexitat no la fa desaparèixer. Al contrari. Passa el temps i els problemes creixen i els dilemes es fan grans. La política es pobla d’ocurrències per no afrontar la complexitat. Reconèixer que ningú té solucions màgiques als grans problemes no seria tan difícil. La política espanyola es fixa massa en Catalunya i massa poc en el món. La política catalana és pura redundància.
Però si alguna cosa defineix el segle XXI és la complexitat. El segle XX va ser un segle complicat (imperialisme, segona i tercera revolució industrial, guerres mundials, camps d’extermini) amb multitud de problemes.
El segle XXI serà el segle de la complexitat (canvi climàtic, emergència de Xina i Índia, revolució de la intel·ligència artificial, etc.). I, en el segle de la complexitat, la política cada cop té més proporció de populisme que de gestió de la complexitat. Europa, per exemple, que constata que no genera prou riquesa per sostenir el seu Estat de benestar, en comptes de reforçar-se, es fragmenta. Just el revés del que li convé. Si l’alternativa són sainets com el del Brexit anem arreglats.
He seleccionat deu grans reptes de la humanitat dels que no parlarem en les properes eleccions i en canvi són els que determinaran la nostra vida i la dels nostres fills. No parlar-ne prioritàriament, ni gairebé d’esquitllada, és d’una curtesa de mires insuportable. Segur que la llista de reptes pot ser molt més llarga, per exemple incloent una major atenció a la pobresa i a la fam o afrontant la bomba demogràfica, però em sembla que si comencéssim per encarar aquests deu reptes aniríem bastant millor.
1. Canvi climàtic. Jo sóc dels que van arribar tard a la creença que això era tan greu com alguns deien des de fa anys. Però en els darrers deu anys la meva perspectiva ha canviat completament. Crec que tenim raons per fer de la lluita contra el canvi climàtic una obsessió. Com mantindrem els nostres boscos començant pel nostre estimat Sant Llorenç i Serra de l’Obac i acabant per les grans selves que ens garanteixen una captura imprescindible de CO2? Com desplegarem solucions tecnològiques per capturar CO2? Com farem la transició del model energètic i de producció com a grans causants de l’escalfament del planeta?
2. Tenim una societat pensada per viure setanta i llargs anys. En vivim vuitanta llargs i diuen que en viuran cent les properes generacions. El sistema de pensions ja no aguanta. I el sistema de salut està desbordat. Ningú parla seriosament de com gestionar la longevitat dignament.
3. La privacitat és una infraestructura de la llibertat. Sense privadesa la vida serà una dictadura de la transparència. Mai com fins ara la privacitat necessita protecció.
4. La intel·ligència artificial (AI) determinarà completament la nostra vida professional. Haurem de fer la suma d’intel·ligències a tots els nivells i alguna gent necessitarà molta ajuda per no quedar despenjada. A l’esforç i una bona actitud personal caldrà afegir polítiques públiques per evitar una gran escletxa social entorn l’AI. Només una dada. Alemanya inverteix 3.000 milions d’euros per preparar-se per a l’AI, però Xina n’acaba d’invertir 130.000. A Catalunya només l’opció del Barcelona Supercomputing Center d’acollir el computador de majors prestacions d’Europa ens salva del desert.
5. Els nous materials poden revolucionar les matèries primeres i poden realment permetre una economia circular. Però cal prendre determinacions molt serioses.
6. Els oceans són plens de plàstic. D’illes de residus plàstics que fan mal als ulls i de microplàstics que comprometen la vida del mar i que acabaran afectant molt el consum de peix.
7. No només els residus al mar. La necessitat de ser molt més seriosos amb el reciclatge dels residus arreu és improrrogable.
8. La nova salut vindrà determinada per la biotecnologia. Serà una medicina de precisió. Gràcies a la genètica serà una medicina personalitzada. Però serà universal i de qualitat? No n’hi ha prou amb dir-ho i fer proclames aspiracionals. Cal crear riquesa per sostenir la salut de precisió universal.
9. La manca d’aigua marcarà la política internacional. Cal facilitar noves solucions. Una d’elles són les dessaladores; semblen una sortida raonable si els costos energètics associats no són desproporcionats.
10. La redistribució de la riquesa i de la pobresa, la necessitat de reforçar la democràcia, nous models econòmics i l’evolució galopant de la tecnologia requereixen d’un nou contracte social. I sense política no hi ha contracte social.
Tenim una feinada com a humanitat. I em temo que les coses realment importants estaran fora de la marató de campanyes electorals que ens esperen. Hem de reaccionar abans no sigui massa tard. Simplement, més consistència.
