En el nostre itinerari quaresmal cap a la Pasqua, la Litúrgia de la Paraula de la Missa ens parla en el diumenge 24 de març de la conversió com la millor actitud per assumir la precarietat de l’existència humana i les adversitats que se’ns presenten al llarg del camí. Aquest diumenge, contemplem la figura de Moisès, que tot pasturant pel desert el ramat del seu sogre Jetró arriba fins a la muntanya de l’Horeb i es fixa en una bardissa que cremava sense consumir-se. S’acosta per observar aquest fenomen extraordinari i aleshores el Senyor el crida i li mana que es descalci perquè aquell lloc és terreny sagrat. Després li encarrega la missió d’alliberar el seu poble de l’esclavatge d’Egipte i de guiar-lo fins a la terra promesa. Aquest gest de descalçar-se és un acte d’humilitat i de respecte davant la presència de Déu, davant del misteri que el sobrepassa.
Descalçar-se davant del misteri, inclinar-se davant la grandesa de Déu, que es fa present en la nostra existència. El Concili Vaticà II ens recordava (cf. "Gaudium et spes" 33) ja fa més de 50 anys que l’ésser humà sempre s’ha esforçat per perfeccionar la seva vida amb el seu treball i el seu enginy, i que en els nostres dies, gràcies a la ciència i la tècnica, ha aconseguit ampliar el camp del seu domini sobre gairebé tota la natura i segueix fent-ho. Actualment els avenços de la ciència i de la tècnica són tants i tan ràpids que ens maregen. El problema arriba quan aquests avenços tenen com a conseqüència deixar de banda la religió. Si amb les tecnologies modernes podem aconseguir-ho tot, per què necessitem Déu? El perill arriba quan l’ésser humà segueix bastint noves torres de Babel no pas per aconseguir la mateixa alçada de Déu i ser com ell, sinó per deixar-lo enrere, com quelcom antiquat que pertany al passat.
Hem de tenir present que la fe i la raó no són incompatibles i no té per què donar-se un conflicte entre la religió i el progrés de la ciència. Sant Joan Pau II en el preàmbul de la seva carta "Fides et ratio" deia que " la fe i la raó són com les dues ales amb què l’esperit humà s’eleva cap a la contemplació de la veritat". Recordem també Edith Stein, que cercava la veritat sense cansar-se’n, i que analitzant la seva pròpia vida arriba a la conclusió que Déu és la veritat i que aquell que cerca la veritat està cercant Déu, en sigui o no conscient. Aquesta recerca es va convertir per a ella en pregària. També arriba a la conclusió que aquell qui busca la veritat profunda de les coses i no una simple acumulació de dades, de tècnica, de ciència, etc., aquesta persona està molt a prop de Déu, que és la Veritat.
Descalçar-se davant del misteri. El significat de la paraula misteri va molt més enllà d’allò que és secret, amagat, ocult. Com assenyalava Odo Casel "és una acció de Déu, la realització d’un pla etern i una acció que procedeix de l’eternitat de Déu, es realitza en el temps i en l’espai i té novament el seu terme en el mateix Déu etern". Aquest misteri només es pot expressar en l’única paraula: "Crist". Déu es fa present a la nostra vida de diverses maneres i també crida cadascú a una missió concreta. Enmig de les presses i l’estrès, de l’ansietat i dels problemes que ens preocupen, cal fer una parada en el camí, fer silenci i recuperar l’admiració davant del misteri. Només podem reconèixer la presència de Déu si ens hi acostem, si som conscients de la nostra pobresa i petitesa, reconeixent les nostres culpes i limitacions, amb un respecte profund, descalços davant el misteri de l’amor de Déu.
* L’autor és bisbe de Terrassa
