Avui fa un any just que en Josep Rull i Andreu roman en una ignominiosa situació de presó provisional només justificada per l’arbitrarietat d’un Tribunal Suprem parcial i per la irresponsabilitat inicial (fiscal Maza) i sobrevinguda d’una Fiscalia que ja no només afina el que fa falta, sinó que és capaç de sustentar sense cap vergonya un relat basat en la mentida.
Aquesta irresponsabilitat no ho és només dels quatre fiscals que estem veient cada dia a la sala de vistes del Tribunal Suprem, encapçalats per Zaragoza i Madrigal; són més aviat les irresponsabilitats dels fiscals generals de l’Estat que han ocupat els seus càrrecs d’ençà que la causa criminal del procés està en marxa. No sobta que Maza, Navajas i Sánchez Melgar, proposats pel Partit Popular i pel llavors ministre de Justícia Rafael Català, creessin i sostinguessin aquest fal·laç relat de la violència catalana; són els autors materials de la falsa acusació per la qual part del nostre govern legítim i els Jordis estan privats de llibertat, i crec francament que algun dia n’hauran de respondre penalment ja que els delictes contra l’Administració de Justícia estan degudament regulats al Codi Penal.
El que sí que sobta i genera fins i tot molta ràbia és la conducta de la fiscal general actual, la senyora María José Segarra, nomenada pel Rei Felip VI a proposta del govern socialista de Pedro Sánchez, conforme a l’article 124.4 de la Constitució espanyola. Malgrat que el PSOE i el PSC s’estan autoabanderant com els únics capaços de solucionar el conflicte Espanya-Catalunya, el cert és que la conducta de la fiscalia del PP i la fiscalia del PSOE és idèntica, és a dir continuen sostenint una relat basat en fets irreals i modelats a mida per sustentar una acusació senzillament injusta.
Quan, als polítics socialistes, se’ls omple la boca utilitzant el terme "diàleg" o "empatia", estan senzillament mentint, perquè la fiscalia, a diferència del poder judicial, es regeix pel principi de jerarquia, i això vol dir literalment que els presos polítics estan, per exemple, en situació de presó provisional perquè la fiscalia no ha demanat la seva llibertat. La ministra de Justícia, Dolores Delgado, i el president Pedro Sánchez van perdre la gran oportunitat de realment tenir un gest adequat a la realitat del procés com hagués sigut permetre que fessin el judici en llibertat, tota vegada que els acusats no poden ni reiterar el delicte, ni destruir proves, ni de bon tros fugir amb els sistemes de control que es tenen avui en dia per a aquests casos; en canvi han permès que se sotmetin al judici més llarg de la història recent, amb jornades maratonianes, anant a sopar a Soto del Real quan tothom ja ha sopat i el menjar és fred i llevant-se cada dia a les sis del matí, per afrontar una vegada més deu hores de judici.
Aquest escarment no dissimulat i sentència anticipada vulneren totes les garanties del procés penal, de les normes de la privació de llibertat preventiva, i xoquen frontalment amb l’esperit de tots els convenis i cartes internacionals de drets humans. Espero i desitjo que el TEDH d’Estrasburg posi al seu lloc la justícia espanyola amb una revocació total de la sentència del TC que haurà confirmat, segur, la del TS, i arribat aquest cas (no es pot fer ni abans ni sense una sentència que declari l’absolució) es depurin les responsabilitats penals tant de la fiscalia com dels magistrats dels quals s’hauria demostrat la irresponsabilitat professional. No es pot jugar amb la llibertat de les persones com si es tractés d’una partida de tennis taula, i això és el que ha fet el govern socialista igual que va fer el del PP; són dues formes de fer diferents, però que han acabat fent el mateix.
He posat de forma expressa el símil d’aquest esport en honor a la figura del Josep Rull, excel·lent jugador de ping pong i recentment guanyador d’un campionat al CP de Lledoners.
Amb ell començava la meva humil reflexió sobre aquesta farsa de judici i amb ell la vull acabar. Sóc la persona que més ha patit la fina i sempre discreta ombra del Josep; costa moltíssim substituir a qui durant tants anys va ser un excel·lent cap de l’oposició al nostre Ajuntament, gran orador i treballador infatigable, finíssim diputat i brillant conseller. Però els ben asseguro que on més inigualable és el Josep és en la seva bonhomia i bondat, tan sols a l’abast d’un grup reduït de persones que han nascut per fer el bé i per fer coses bones pels altres. Per això, avui que fa un any que injustament el Josep no és lliure, he volgut dedicar-li aquest escrit per agrair-li que m’hagi permès ser amic seu, aprendre’n tantes coses i sobretot poder-me emmirallar en la seva grandesa humana.
* L’autor és cap de llista de JxCat-Terrassa
