Estimats fills, vull adreçar-me a vosaltres per tal de poder-vos explicar d’una manera clara, sincera i plena d’amor quines són les coses que us trobareu en aquest anomenat món dels adults, en aquesta societat tan competitiva i en aquesta vida que encara teniu per endavant. Segurament les meves paraules us semblaren pròpies d’un pare traslladat al Paleolític perquè és cert que el temps present passa molt ràpidament i els canvis s’intueixen supersònics i algunes de les meves reflexions poden suposar un codi que a vosaltres us soni antiquíssim.
Fer-se gran té poc a veure amb la data de naixement que reflecteix el vostre document nacional d’identitat i la vostra partida de naixement. Fer-se gran té molt més recorregut. Créixer té a veure amb el fet de l’assumpció de les responsabilitats que la mateixa vida et va presentant. Més enllà de poder entrar a les discoteques i poder conduir un vehicle, fer-se gran té molt de saber adaptar-se a les circumstàncies que anem trobant i fer-ho amb la dignitat necessària com per poder demostrar autonomia d’acció i llibertat de pensament sense traspassar les fronteres que la gent que ens envolta ens marca. Ells i elles també tenen les seves accions i pensaments i haurem de saber encaixar en una estructura de convivència que sigui capaç de donar cabuda a tothom. Des de les coses més simples -no posar els peus als seients del tren desocupats- fins a les coses més exigents -decisions que poden canviar la vostra vida com la feina que voleu i podreu desenvolupar fins a l’estat civil que voleu mantenir.
La dependència dels pares és molt còmoda, heu estat allotjats en una pensió a on trobar la casa endreçada, el menjar a taula i la roba neta i plegada han estat una constant. És cert que de vegades heu ajudat en les tasques de la llar però un cop marxeu de casa la tan esmentada independència a què feu referència es tornarà en un lligam diari de responsabilitats domèstiques que haureu d’assumir. Sereu dependents d’omplir la nevera, de pagar els rebuts, de netejar els lavabos, de mil i una coses que ara és normal que no valoreu.
M’he passat la vida, encara ho faig, intentant transmetre-us la necessitat de saber anar pel món d’una manera educada, valenta, ferma i amb capacitat d’esforç. Us he intentat donar aquelles eines que us han de servir per poder prendre les vostres decisions d’una manera agosarada, audaç i animosa. Us he estimulat perquè aneu sempre de cara, sense pors innecessàries que us facin tremolar davant la línia a seguir. Sigueu vosaltres mateixos, fixeu la vostra identitat en una direcció i, valorant els vostres esforços, manteniu-vos en l’autoestima alta que la capacitat de lluita i el convenciment interior us han de donar per ser més potents, més resilients, més persones. Escolteu les opinions dels altres, enriquireu el vostre sentit comú, però sigueu prou granítics en les vostres conviccions. El que penseu us ha de marcar el camí del vostre comportament, visqueu en relació amb les vostres creences i valors i de tant en tant atureu-vos a reflexionar com van les coses, quins resultats esteu obtenint i, si us sentiu correspostos, seguiu caminant, però si flaquegeu en la cerca del benestar canvieu coses. Si volem resultats diferents hem de fer coses diferents.
Fills, aviat començareu a volar ben sols i jo seré molt feliç tot i que els anys en què éreu petits han estat fantàstics, toca l’hora d’assumir que heu de fer la vostra vida tot i l’ensurt emocional que això comporta. Us gaudiré d’una altra manera. Només espero haver contribuït a fer de vosaltres bona gent amb les habilitats necessàries perquè pugueu gaudir de la vostra vida sent capaços de sortejar les envestides de la vida.
Jo sempre seré un incondicional vostre, jo sempre us estimaré.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
