El proppassat dia 8, es van complir cent cinquanta anys de la mort d’en Louis Hector Berlioz. Es tracta d’una figura destacada del romanticisme. Gran compositor i director d’orquestra francès, malgrat no trobar-se al podi dels músics més reconeguts. Quina llàstima, però, que aquest fet gairebé hagi passat per alt als àmbits culturals periodístics del país! Per aquest motiu voldria compensar una mica aquesta badada.
Son pare (metge) s’entestà que el fill fes la mateixa professió. Ell, molt susceptible, s’esglaià al moment de començar a disseccionar cadàvers. Llavors -anant contra la il·lusió paterna- plegà d’allò i es decantà per la música, al Conservatori parisenc. Paral·lelament, una forta inquietud literària el dugué a impressionar-se amb autors de la talla d’en Victor Hugo, Balzac i Dumas.
Home molt passional, tenint 23 anyets, s’enamorà bojament d’una actriu irlandesa que no el va correspondre. Malgrat tot, val a dir que la tal Harriet Smithson esdevingué la musa inspiradora de la seva “Simfonia fantàstica” (estrenada l’any 1830, quan l’autor en tenia 26). De fet, la seva vida sentimental fou ben bé com una muntanya russa. A banda d’aquesta peça, es pot dir que no tingué gaire èxit en el seu conjunt entre el gran públic. Tot i això, Richard Wagner quedà embadalit amb la seva simfonia “Romeo i Julieta”. Alhora, el govern francès li demanà una obra commemorativa dels deu anys de la revolució de 1830. Així, nasqué la seva “Grande symphonie funèbre et triomphale”, estrenada solemnement a la plaça de la Bastilla. També s’endinsà al món literari, gràcies a un nivell molt culte, que l’havia dut a llegir compulsivament autors com Goethe, Shakespeare, Lord Byron i el propi Virgili, entre d’altres. Això i una indubtable teatralitat heretada d’una forta admiració per la música d’en Ludwig van Beethoven configuren el nucli central d’un llegat que suggereixo d’escoltar. Val molt la pena. Els crítics musicals li atorguen gran influència en la gènesi de la música russa, gràcies al seu “Tractat d’instrumentació i orquestració modernes”. Ací, citaríem Txaikovski, Músorgski i Rimski-Kórsakov.
Com deia aquest autor, “no n’hi ha prou amb la sort de tenir talent. És del tot necessari tenir talent per trobar la sort”.
