En castellà en diuen “ir a por lana y salir trasquilado”. Buscant la solució creem el problema. I no es tracta de ser persones o societats tòxiques. Aquelles de què Einstein deia que tenen un problema per a cada solució. Senzillament, en alguns països, davant la complexitat creixent triomfa la síndrome de la simplicitat. Alguns polítics, sense massa escrúpols, pregonen solucions fàcils i tenen molta pressa a aplicar-les. Armats de la raó que els proveeix la seva història, proposen una fórmula que és una barreja de molta càrrega emocional i d’un argumentari racional de dubtosa consistència. I aquesta fórmula, que acostuma a ser dicotòmica (o blanc o negre, o dintre o fora), els permet fer la quadratura del cercle davant de qualsevol problema. Òbviament les culpes sempre són sempre d’un altre. Les fronteres entre victimisme i inconsistència es desdibuixen i es retroalimenten.
Els lectors ja hauran endevinat que parlo del Regne Unit i del Brexit. El que havia de ser una solució a tots els problemes ha esdevingut un atzucac. El paperot de May en les anades i vingudes de Brussel·les al seu Parlament és dels que fan època. I no és que la primera ministra britànica es mostri fleuma o més incompetent. Simplement, planteja el Brexit com un problema quan en realitat és un dilema. És a dir, el problema no tenia la solució gloriosa que s’havia pronosticat. I, en la pràctica, en la solució possible, concreta, un cop la negociació ha avançat, es crea un escenari on no es donen cap de les condicions de l’argumentari que va decantar el referèndum a favor del Brexit. Els costos de la sortida d’Europa no tan sols són molt més grans dels que s’havien previst sinó que aquests costos han arribat molt abans del Brexit real. I heus aquí el dilema. S’hi va votar a favor, amb tots els ets i uts, però quan deixa la retòrica perd Europa, perd el Regne Unit i no guanya ningú.
Alguns dels principals polítics que van exaltar la gent a favor del Brexit simplement van desaparèixer de seguit. Els principals responsables acostumen a fer un pas al costat o un salt ben lluny. No sabien què fer d’una victòria assentada en ocurrències altament efectives. I el guirigall posterior, amb sessions parlamentàries cada cop més enrevessades i ridícules, no para de créixer. És la clàssica situació en què tothom és conscient que es camina cap a l’abisme però ningú vol ser titllat, d’entre els promotors del Brexit, de traïdor, de venut, de poc valent. Ni tan sols el líder laborista, Jeremy Corbyn, que en altres condicions aprofitaria el paperot dels conservadors al govern i el seu fracàs en les negociacions, és capaç de sortir amb una proposta contundent. Amb la boca petita demana un segon referèndum però diu que s’ha de pensar quines preguntes hi posaria. Quan el desastre no para de créixer s’emporta per davant estructures polítiques de llarg recorregut. Al final, com que no s’albira una alternativa amb foc nou, més que a l’albada d’un nou temps, l’únic que es percep és una fallida estructural de la governança amb la consegüent pèrdua d’oportunitats per a la pròpia societat. Els polítics, en aquests moments de dilemes gegants, es fan molt petits. Just el contrari del que va fer Churchill en la Segona Guerra Mundial. Però queda clar que May no és Churchill.
El dilema és fàcil de plantejar i difícil de resoldre. Què passa si els pobles en el seu legítim exercici de democràcia referendària fan apostes radicals però no estan disposats a admetre les conseqüències del seu error? El primer que observem és com la societat es divideix i com totes les decisions queden enredades en l’espiral d’una solució que ha esdevingut un problema. I, com que som societats que ens posem el termòmetre demoscòpic cada cinc minuts, ja no sabem si les decisions que legítimament es van prendre en un moment determinat, un cop vista l’evolució de les coses, han perdut o no la majoria democràtica. L’embolic esdevé major quan es barregen els escrutinis individuals d’un referèndum amb els resultats proporcionals del règim electoral convencional. És la confusió exponencial que té l’origen a voler donar solucions simplistes a problemes complexos. El Regne Unit sempre ha sigut especial. Aquí residia la seva gràcia. Amb la seva ironia i la idiosincràsia del seu tarannà emfàticament diferent dels europeus. Ens esforçarem a continuar trobant la gràcia als britànics, amb Londres, la seva literatura, els seus verds, la seva monarquia i el conduir per l’esquerra. Però ara per ara, més que diferents, només semblen inconsistents. Socis de poc refiar. Socis que cansen. Volàtils nostàlgics d’un passat millor. Ningú sap com sortir del laberint. Un Brexit sense acord és un trastorn enorme. Cada cop que aprofundim en les conseqüències, els britànics perden dos llençols i la resta d’europeus en perdem almenys un.
A mi, el que està passant a Anglaterra em fa pensar i molt. Els països, per rics i consistents que semblin (mireu la Veneçuela dels anys seixanta-setanta que havia estat un dels països més rics d’Amèrica), si esberlen la seva governança col·lapsen amb més o menys rapidesa. El món canvia molt de pressa i aquells països que opten per afegir molta complexitat local a la ja enorme complexitat global no se’n surten millor. Se’n surten pitjor. I, saben, de vegades països meravellosos, cansen i perden la gràcia.
