Fa uns dies, parlant de les diferències entre Terrassa i Sabadell, Vicenç Villatoro em va fer adonar que, probablement, el factor diferencial més gran entre les dues ciutats era Sant Llorenç del Munt. Villatoro afirmava que per als terrassencs Sant Llorenç és una presència física que esdevé una necessitat: quan hom compra o lloga una casa, el primer que mira és si des de la finestra es veu Sant Llorenç, cosa que els de Sabadell no fan. No ho havia pensat mai així però hi estic completament d’acord, una de les coses fonamentals per definir Terrassa és aquesta tossa enorme que presideix la nostra ciutat.
Els terrassencs hem fet d’aquesta muntanya el jardí de rere casa. Des de petits hem après a estimar-la i a conèixer-la racó a racó. M’agrada trobar-me, quan hi vaig a caminar, joves que, dedueixo, estan fent el mateix procés que vaig fer jo a la seva edat: pujar-hi cada setmana per trobar una canal que encara no havien fet o una drecera que desconeixien; un procés, val a dir, que dura tota la vida perquè, per molt que hi vagis, Sant Llorenç sempre et sorprèn amb un tros de camí que no coneixies, amb una carbonera que t’havia passat desapercebuda, amb un roure majestuós o un feix de llum màgica filtrant-se entre els alzinars. Per dir-ho a la manera planiana, Sant Llorenç no te l’acabes mai!
Precisament, perquè sóc conscient del rar privilegi que suposa viure en un entorn metropolità i, a la vegada, tenir un parc natural com el de Sant Llorenç a un quart d’hora de casa, em preocupa la seva conservació, que aquesta joia no se’ns desfaci entre les mans com un "bolado", que deien les àvies. Quant temps més podrem aguantar sense regular-hi el trànsit els caps de setmana? Enguany, durant la temporada de bolets s’hi han pogut veure escenes poc edificants amb cotxes i cotxes aparcats de qualsevol manera mentre els seus amos escarbotaven sistemàticament cada pam de boscatge. S’hi veuen sovint ciclistes anant per senderols impropis, o es veuen els resultats de les seves proeses en els marges dels camins, ensulsiats per haver circulat per la terra tova després de la pluja. Sí, Sant Llorenç se’ns està desgavellant de mica en mica i caldria posar-hi remei. A la muntanya, hi hem de poder cabre tots, excepte els qui no la respecten.
La Diputació de Barcelona hi ha fet una feina magnífica des que, l’any 1987, Sant Llorenç del Munt va ser declarat parc natural. Per això ha de preocupar el rumor que corre que la Generalitat vol que aquest organisme supralocal li traspassi els seus parcs. Què en farà, d’aquests parcs, una Generalitat cada vegada més àvida de competències i cada vegada més incompetent? Si almenys això servís perquè s’aboquessin més recursos en la seva conservació… però em temo que, com acostuma a passar, es limitaran a canviar les plaques de la Diputació per les de la Generalitat i a fer veure que aquest parc quedarà integrat en un sistema nacional. ¿Té sentit això o té més sentit que es faci la gestió des de la proximitat i que hi participin tots els municipis el terme dels quals configura el parc? Em sembla que la pregunta es respon sola. Però no ens lamentem abans d’hora, ja en tindrem ocasió, prou i massa, si els rumors es confirmen!
