Les dones hem iniciat la nostra revolució. Sens dubte i sense aturador. Totes. Ens hem atipat de discursos buits, de plans i mesures incompletes i de discriminacions constants, tant en les grans decisions com en els petits micromasclismes diaris. I hem dit prou a la nostra manera, amb molta preparació, molta mesura, molta feina, discursos molt elaborats, molta sororitat i una enorme capacitat autocrítica. Precaucions imprescindibles en un debat que sabem que serà complicat, ja que l’hegemonia del poder segueix sent masclista. Tenim clar que ha arribat el moment que els homes facin el pas al costat i que ens deixin ocupar el lloc que ens pertoca a tot arreu; en les feines, en les famílies, en les associacions, en les administracions, en política, en l’espai públic, en els mitjans de comunicació, en la cultura, en els llibres i un llarg etcètera amb què podríem omplir tota la pàgina. Des del 2016 les places i carrers mostraven clarament un redimensionament de les lluites feministes amb moltes més dones al carrer i molt més joves, discursos renovats, noves preocupacions i noves consignes.
El 2015 vam entrar a la institució i moltes ens vam veure aclaparades pel masclisme que s’hi respira. Les candidatures municipalistes del canvi tenim clar quin és el nostre paper i creiem fermament que les institucions han d’acompanyar la revolució feminista amb canvis profunds dins i fora de la institució i en les polítiques efectives que canviïn la vida de les dones a la ciutat. I això hem fet a llocs com ara Barcelona, on hem creat unitats en les àrees importants per verificar que totes les polítiques que es fan no discriminen les dones sinó que ens visibilitzen i responen a les nostres necessitats. Ningú dubta que la ciutat de Barcelona té un govern compromès amb els feminismes.
Però la tònica de les institucions en les quals no governem no és aquesta. Per exemple, a Terrassa em segueix preocupant el “gap” entre els discursos i els fets. Quan s’aproven les declaracions del 8-M per unanimitat, perquè ningú té cap intenció d’implementar-les. Quan ens demanen que no intervinguem en el ple per parlar de feminismes, perquè hi ha acord. Quan s’aproven resolucions buides de contingut i de pur “postureo”. A títol d’exemple, crec que el súmmum del cinisme va ser la proposta en què alhora que proclamava Terrassa Ciutat Feminista s’aprovava una rebaixa del Pla d’Igualtat que duien incomplint cinc anys.
D’altra banda, a hores d’ara també sorprèn la impermeabilitat de les institucions cap a aquesta revolució feminista. Allò que consta en el paper no té res a veure amb les polítiques efectives que es porten a terme. I les demandes dels col·lectius feministes són menystingudes de manera sistemàtica; argumentant que no s’ajusten a la legalitat, no són realistes, són poc clares o que no generen consens. Com si buscar la manera de fer-les realitat no fos política, sinó l’aplicació d’un manual.
Jo aquest 8 de març faré vaga, i el 9 m’ho estic pensant.
* L’autora és regidora de Terrassa en Comú
