Durant les primeres setmanes del gener passat vaig poder llegir algunes publicacions sobre història de l’espiritualitat i em vaig fixar en la figura de sant Benet (480-547). Després d’una experiència eremítica a Subiaco emigrà cap al sud d’Itàlia i va fundar el monestir de Montecasino. Allà va escriure la "Regla benedictina", una sàvia combinació d’elements precedents de la vida monàstica, una autèntica síntesi de l’espiritualitat del segle VI. Després de la seva mort milers de monestirs varen omplir Europa guiats per la seva regla. Segons sant Gregori el Gran es tracta d’un monument a la proporció, a la justa harmonia amb què combina tots els elements de la vida monàstica, l’equitat en el govern, el sentit comú. És fruit d’un carisma i d’una intel·ligència ordenada i pràctica.
Sant Benet va combinar de manera harmònica la pregària i el treball. La pregària és la principal ocupació del monjo i és més àmplia que l’ofici diví perquè també inclou l’oració personal. La pregària de la Litúrgia de les Hores no ocupa tota la vida en el monestir i per això es combinen els temps de treball, d’oració personal i de lectio divina. La relació i la trobada del monjo amb el Senyor també tenen lloc en el treball; així com Jesús va santificar el treball amb el seu ofici de fuster, el monjo s’uneix a ell quan treballa. A més, si es fa amb esperit d’obediència no distreu de ser conscient de la presència de Déu.
Jo portava uns dies reflexionant sobre com aplicar i adaptar aquests ensenyaments a la nostra diòcesi. En el context actual és urgent per als sacerdots, els membres de la vida consagrada i també per al laïcat trobar l’equilibri i la proporció justa entre la pregària, la formació permanent, el treball pastoral, el temps lliure necessari i el descans; i també és fonamental per respondre a la crida a la santedat, cadascú en el seu estat de vida. Doncs bé, justament aquells dies es va presentar a diferents ciutats d’Espanya un llibre titulat "L’opció benedictina", de Rod Dreher, un escriptor i periodista nord-americà, que vol dissenyar una estratègia per als cristians en una societat poscristiana.
El seu diagnòstic és que estem arribant a una situació en què aviat serem com els monestirs del segle VI, com uns cristians que viuen entre pobles secularitzats, perquè la cultura cristiana ha caigut i ens toca viure en una cultura, no ja indiferent, sinó fins i tot a voltes anticristiana. La proposta és crear comunitats cristianes fermes de debò. Les famílies cristianes, les parròquies, els moviments i les realitats d’Església han de ser tan ferms i militants com varen ser-ho aquells monestirs. La fe ha d’ésser central en la vida de cada persona i de cada comunitat. Ara bé, aquestes comunitats es poden plantejar com un pur refugi aïllat de l’exterior, com una mena d’arca de Noè esperant que s’acabi el diluvi i a l’exterior tot es mori, o es poden plantejar com les minories creatives de què parlava el papa Benet XVI, inspirant-se en l’historiador anglès Arnold Joseph Toynbee. No hem d’oblidar que sant Pau en el segle I ja avisava les primeres cristianes: "No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte" (Rm 12,2).
La nostra missió serà, amb humilitat i realisme, viure com sal de la terra i llum del món, fermentant d’evangeli els ambients, és a dir, transformant la societat i il·luminant i ordenant les realitats temporals d’acord amb la voluntat de Déu. Una transformació que es porta a terme mitjançant l’exercici de les pròpies tasques, manifestant el Crist davant els altres amb la paraula i el testimoni, amb la fe, l’esperança i la caritat, implicats en les feines i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social: en l’estudi, el treball, les relacions socials, d’amistat, culturals, professionals, etc. És el Senyor qui ens encarrega aquesta missió. Confiats en la seva paraula, calarem les xarxes.
* L’autor és bisbe de Terrassa
